Un nou cas del comissari Montalbano, aquest cop al voltant de la traició del camp del terrissaire, una traició bíblicament justificada, en una demostració més que Andrea Camilleri escriu els seus llibres des de una cultura literària molt àmplia. Fins i tot Sant Pere va negar tres vegade al mestre... Un bon llibre, fàcil de llegir amb un Mimí Augello més estrany del que és habitual, tot i que jo sempre he estat més del Fazio.
En un moment del llibre Camilleri introdueix una interessant reflexió a partir d’una frase de Btrecht: … “ Per què s’hauria d’estimar l’àmpit d’on vaig caure de nano?”. Però s’adonava que la frase no era justa. Perquè de vegades, quan t’has fet gran, l’odiat àmpit de la finestra d’on vas caure quan eres un marrec et torna amb tanta força a la memòria que si calgués faries un pelegrinatge fins a la fi del món per tal de poder-lo veure com el veies aleshores, amb els ulls de la innocència...". Certament a vegades els records milloren i es suavitzen amb el temps i per això aquell moment en que vam sentir dolor se'ns presenta com un moment millor del que vam viure. No és dolent que la memòria ens traicioni i ens idealitzi allò que va passar: és una bona manera de millorar el que ha passat, sense oblidar però que el millor està per venir, en el present que és, en el futur que serà i en el passat que canviarà quan el tornem a visitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada