dilluns, 30 d’abril de 2012

El beso de la sirena, d'Andrea Camilleri


Grazio, un pobre camperol va emigrar a Amèrica i va trobar feina com a jardiner fins que es va negar a treballar per la màfia, que li va exigir que matés uns arbres. De la trobada Grazio va quedar coix i va decidir tornar a Vigata. Amb els estalvis d’una vida de treball va comprar una terra a la vora, i sobre, el mar i va decidir que havia arribar l’hora de casar-se. Gràcies a la cabota local va conèixer Maruzza Musumeci, una jove guapíssima que encara no s’havia casat. El motiu és que Maruzza era una sirena, que parlava en grec amb la seva àvia, sembla un personatge de faula, i tenia als ulls i a la veu la saviesa dels segles. Malgrat que no podien ser més diferents Grazio i Maruzza van ser feliços junts. Van tenir quatre fills: dos com el pare i dos com la mare i fins i tot Grazio, a partir de la senzillesa de la lògica més elemental va il·luminar l’arquitectura funcional del segle XX.


En aquest llibre un Andrea Camilleri en plena forma explica una bellíssima faula sobre una vida que compensa al protagonista, un home just.  Combina la Sireneta d’Anderson amb l’Odissea d’Homer i els contes que escoltava Camilleri quan era petit. Mai Camilleri s’havia apropat amb tanta intensitat al realisme màgic que altres autors han treballat tant, però en aquesta ocasió ho fa de forma admirable. Malgrat que el llibre, sense cap dubte situat a Vigata, no s’inscriu ni en el to ni en l’esperit dels dos tipus d’obres de Camilleri: no pertany ni al genere policíac de Montalbano, ni a la Sicília sense rumb del segle XIX. És el més diferent dels seus llibres, exquisit i màgic.

La Copa Schneider



La Copa Schneider era una preuada escultura de bronze oferta per l’industrial francès M. Jacques Schneider a l’Aeri Club de França al país que guanyés tres vegades consecutives o cinc alternes la competició de velocitat. Era un trofeu anual exclusiu per hidroavions. Al principi estava destinat a millorar les qualitats marines dels hidroavions però aviat es va convertir en una cursa de velocitat en circuit tancat, volant sobre el mar. Celebrada intermitentment entre 1913 i 1931, la Copa Schneider es va transformar en una apassionant, disputada i frenètica cursa en la que només podien participar  els països més desenvolupats en aeronàutica, que es jugaven el prestigi nacional. Les primeres edicions van ser guanyades pels francesos al 1913 i els britànics al 1914. La Gran Guerra va interrompre la disputa de la competició, que es reprendrà al finalitzar la contesa amb avions molt més veloços que incorporen els avenços de l’aeronàutica desenvolupats durant el conflicte bèl·lic. 


Els italians van demostrar una gran capacitat en la fabricació de vehicles i motors de competició. L’edició de 1919 va ser anul·lada malgrat el triomf moral dels italians que la van guanyar els anys 1920 i 1921 de forma indiscutible. El Macchi M7 bis, guanyador de l’edició de 1927 arribava als 257 km/h amb un motor Isotta-Fraschini de 280 CV. Els italians tornarien a guanyar la competició el 1926 amb un Macchi M-39.

Macchi M7 bis

L’edició de 1922 la va guanyar un “Supermarine” britànic, semblant estructuralment al “Macchi” italià. El 1923 es va imposar una fòrmula constructiva més racional per un avió de competició. El vencedor va ser el Navy Curtiss CR3, versió naval de l’excepcional CR1. Aquest hidroavió aconseguia una velocitat màxima de 314 km/h amb un motor de 450 CV. Aquest triomf va demostrar a tot el món que els Estats Units estava entre els països amb una aviació més desenvolupada. 


El 1925 el pilot nord-americà James Doolittle (que es faria especialment famós durant la Segona Guerra Mundial al liderar el 18 d'abril de 1942 el primer atac americà contra el Japó després de Pearl Harbour) guanyaria la competició a bord d’un Curtiss R3C-2.

James Doolittle i el  Curtiss R3C-2   

El britànics van aconseguir la Copa Schneider al guanyar la carrera tres cops consecutius: 1927, 1929 í 1931. Aquest èxit es va aconseguir gràcies als extraordinaris “Supermarines” projectats per Reginald Mitchell, que després passaria a la història de l’aviació com el creador del famós “Spitfire”, avió en el que va abocar tota l’experiència que li van proporcionar aquests aparells de carreres. En aquella època les marques aconseguides pels hidroavions estaven molt per sobre de les dels avions terrestres. El Supermarine S 6B, guanyador de la última edició  de 1931. La seva velocitat era de 656 km/h amb un motor de Rolls-Royce de dotze cilindres, amb refrigeració líquida de 2350 CV.


Popularitzada per la genial pel·lícula de Hayao Miyazaki, Porco Rosso, la informació per l’elaboració d’aquesta entrada l’he aconseguit principalment al llibre Historia ilustrada de la aviación de Vicente Segrelles (1980, pàgines 56 í 57).

diumenge, 29 d’abril de 2012

El brillo de una mirada, d'Ana Miralles


El brillo de una mirada és un còmic amb guió d’Emilio Ruiz i dibuix de Ana Miralles. Ana Miralles va néixer a Madrid el 1959 i és autora dels dibuixos d’Eva Medusa, Djinn o la recent Muraqqà.


El brillo de una mirada, és un còmic meravellosament dibuixant, menys realista que les futures obres de l’autora, però que no té una història al darrera gaire interessant. Es narra una relació triangular simple i curta, el que provoca que l’àlbum sigui breu i que les quaranta-vuit pàgines s’assoleixen gràcies a la utilització de vinyetes tan grans com espectaculars. 


dijous, 26 d’abril de 2012

Gernika fa setanta-cinc anys


El dia 26 d’abril l’aviació combinada italiana i alemanya arrasa Gernika. L’ús dels bombardejos indiscriminats contra la població civil ja s’havia utilitzat a la campanya del nord, en més ciutats com Durango. El bombardeig de Gernika és un fet de poca transcendència militar, però amb una gran importància ideològica. Gernika és el símbol de l’autonomia dels bascos, allí creix el roure que representa les llibertats comuns.

Mola, el General encarregat de la campanya del Nord disposava de la cobertura aèria de la Legió Còndor alemanya, comandada pel tinent coronel Wolfram Von Richthofen, cosí del Baró Roig. Von Richthofen, que dirigirà més tard la invasió nazi de Polònia, utilitzà la Legió Còndor per assajar les tècniques del bombardeig en picat i el bombardeig de saturació, que s’incorporarà posteriorment a la Blitzkrieg durant la Segona Guerra Mundial. Von Richthofen era un comandant professional exigent i metòdic que estava fermament convençut de la utilització del terror. Va aconsellar a Mola: “No és irracional cap mesura capaç de destruir la moral de l’enemic i és preferible fer-ho ràpidament”. Aquella mateixa nit, el 25 d’abril, Mola va llençar la següent advertència al poble basc: “Franco está a punto de asestar un golpe poderoso contra el que toda resistencia es inútil. ¡Vascos! Rendíos ahora y ahorraréis el sacrificio de vuestras vidas”. A primeres hores de la tarda al dia següent, dia de mercat  la Legió Còndor va atacar Gernika. El temps era bo i la visibilitat era excel·lent. Els Savoia-79 i Heinkel-111 van metrallar i bombardejar per sorpresa, davant del terror de la població. Després va arribar una onada de Junkers-52. Gernika està indefensa i no està en la línia de avenç cap a Bilbao. En el poble no va quedar pedra sobre pedra i més d’un centenar de persones van morir en el vil atac. Diversos centenars resulten ferits. La ciutat es convertirà en el símbol mundial de les atrocitats de la guerra. 




Tan brutal va ser el resultat de l’impune ataca aeri d’un nucli urbà sense defenses que els protagonistes ho negaran. Les dimensions de l’atrocitat comesa es van intentar pal·liar amb propaganda franquista que negava tota responsabilitat en el succés. Així ho recull Paul Preston en La Guerra Civil Española (pàgines 185 i següents). El 28 d’abril de 1937 es publicava al diari The Times la crònica del periodista George Steer.

Gernika, la ciutat més antiga del poble basc i el centre de la seva tradició cultural, ha quedat completament destruïda per una incursió aèria rebel. El bombardeig d’aquesta ciutat oberta, situada a una gran distància del front, va durar exactament tres hores i quart, durant les quals una poderosa flota aèria composada per tres tipus d’aparells alemanys, bombarders Junker i Heinkel i caces Heinkel, descarregà de forma ininterrompuda bombes de fins mil lliures de pes i, segons es calcula, més de tres mil projectils incendiaris d’alumini de dos lliures de pes cadascun. Els caces, mentrestant, efectuaven passades en vol rasant sobre el centre de la ciutat i metrallaven a la població civil que cercaven refugi.



Quan la periodista nord-americana Virginia Cowles va visitar Gernika aquestes van ser les seves impressions:

Quan vam arribar a Gernika només vam trobar un caos de bigues de fusta i totxos, com si es tractes de les excavacions d’una antiga civilització. Amb prou feines es veien tres o quatre persones pels carrers. Un vell remenava les ruïnes. Acompanyada per Rosalles [encarregat de la premsa franquista], el meu oficial d’escolta, em vaig apropar i li vaig preguntar si havia estat en la ciutat quan va ser destruïda. Va assentir amb el cap i, al preguntar-li que havia succeït va aixecar els braços  i ens va explicar que el cel estava negre d’avions: “Avions –va dir- italians i alemanys”. Rosalles estava atònit. “Gernika va ser incendiada”, li va contradir amb vehemència. Però el vell es va mantenir en la seva postura, i va insistir que després de quatre hores de bombardeig quedava molt poc que incendiar. Rosalles em va portar a part: “Es un rojo”, em va explicar indignat. Un parell de dies més tard, xerràvem ab uns oficials de l’estat major. Rosalles els va explicar el nostre viatge al llarg de la costa i va comentar l’incident de Guernika. “La ciutat estava plena de rojos –va dir- Volien fer-nos creure que va ser bombardejada, i no incendiada”. L’oficial més alt va replicar: “Doncs clar que va ser bombardejada i la vam bombardejar i la vam bombardejar, i bé, per què no?”. Rosalles el mirava amb la boca oberta, i quan tornàvem en el cotxe em va dir: “Crec que jo no escriuria sobre aquest tema, si estigues en el seu lloc”.



Els franquistes intentaran endebades convèncer a la premsa internacional que han estat els republicans en retirada els que han dinamitat el poble, i els alemanys afirmaren no saber-ne res. Però els testimonis són incontestables. Gernika es converteix en un cementiri de civils, en un crit descarnat que Picasso traslladarà al llenç, i també en una arma diplomàtica de la República, en un símbol de la resistència. Però també és un exemple del que els succeirà als que s’oposin a Franco. 




dimarts, 17 d’abril de 2012

Quan els nazis van venir... de Martin Niemöller



Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.


diumenge, 15 d’abril de 2012

Canons o mantega


Canons o mantega és el nom que rep una teoria simplificada de la despesa nacional bruta que estipula que qualsevol país ha d’escollir entre dues opcions a l’utilitzar els recursos: pot optar per bens civils o militars o per una combinació dels dos. La corba resultant d’aquesta elecció és l’exemple típic de frontera de possibilitat de producció, que mostra el cost de l’oportunitat com a conseqüència del fet de produir més canons suposa reduir la producció de mantega i a la inversa.


Presupost militar de l'Estat Espanyol l'any 2011. Font: Justícia i Pau
Paul A. Samuelson va ser l’economista que va desenvolupar amb més intensitat la teoria dels canons o la mantega a partir de la interpretació de l’escassetat. Per plantejar l’existència dels recursos escassos amb usos alternatius Samuelson posa l’exemple d’un país que ha d’escollir entre fabricar canons (despesa militar) o mantega (despesa civil). En època de guerra probablement tots els recursos es destinen a fabricar canons (a costa de fabricar menys mantega). En època de pau és probable que succeeixi el contrari. Amb això es posa de manifest les renúncies dels països en funció de les orientacions de la seva política.

John Hearthfiel, Hurrah, s'ha acabat la mantega! (fotomuntatge, 1935)

L’Alemanya de Hitler és un clar exemple de la política de canons. Des de l’arribada al poder de Hitler la despesa militar es va multiplicar, preparant-se per una nova guerra mundial, que d’altra banda es justificava des de la perspectiva de l’escassetat de recursos que obligava a la recerca de l’”Espai vital”. La mantega que no produïa Alemanya pretenia arrabassar-la a la força dels canons a aquells que no havien dedicat tant esforç a la despesa militar.


El col·lapse de la URSS que es va produir a finals dels anys vuitanta del segle XX és entre d’altres conseqüència d’una menor productivitat del sistema soviètic, que en el context de Guerra Freda va optar per igualar la producció armamentística del bloc occidental (els canons) a costa de reduir la producció de bens de consum (mantega) que van repercutir en el benestar d’una població cada cop més sacrificada per poder seguir a l’alçada del rival, i que al final es va cansar de sustentar aquest sistema. La URSS va mantenir el pols als EUA com a superpotència militar a costa de sumir el seu poble en nivells de vida de països subdesenvolupats.


Corea del Nord és un dels exemples més descarnats de renúncia productiva: el poble coreà mor de gana mentre que la dictadura que el domina inverteix en armament nuclear.


Actualment en el món occidental hi ha diferents maneres de regular la relació entre la despesa militar i civil. És evident que els EUA destinen una part major als canons que no pas Europa, i això es reflecteix en un nivell d’estat del benestar inferior a l’europeu. Malgrat això cal preguntar-se fins a quin punt, en un món inestable com l’actual, la menor despesa militar europea és possible gràcies a la despesa dels Estats Units. 





dissabte, 14 d’abril de 2012

Desconectados, de Calo


He llegit Desconectados de Calo, un còmic en principi lleuger que es llegeix molt ràpid però que dona molt per pensar. Perquè malgrat un traç simple i agradable (que pot recordar vagament el llapis de Chaland) al fons de les històries hi ha una interessant reflexió sobre les relacions i sobre la indiferència.


Desconectados s’ha publicat per Ediciones Diabolo, i està format per dues històries independents. La primera, que dona títol a l’àlbum, Desconectados, reflexa les noves relacions en l’era digital, el sexe a través d’internet, les mentides, i la solitud interna que a vegades acompanya a les relacions estables. Calo visualitza brillantment la incomunicació en l'era de la comunicació, que a vegades facilita la llunyania del que és proper, i proporciona la impressió que les distàncies s'escurcen amb aquells que estan a la xarxa. 


La segona història és Rehacer mi vida, una animada tragedia, i com el mateix Calo explica al seu blog és una “tonterieta” més antiga que l’autor ha rescatat, protagonitzada per un antiheroi que acaba de naufragar en una relació i que navega a la deriva autocompadint-se sense gaire criteri. Potser començarà demà.

El Titanic


El diumenge 14 d’abril de 1912, en el cinquè dia de navegació a través de l’Atlàntic el Titanic, capitanejat per Edward J. Smith, navegava a tota velocitat. Es tractava de la travessia inaugural, havia partit de Southampton i el destí era Nova York.  El Titanic era propietat de la companyia White Star, i les seves mides eren colossals, destinades a batre records: una eslora de 269 metres, un pes de 46.000 tones, disposava de capacitat per transportar a 2500 passatgers i 860 tripulants, desplaçant-se a una velocitat de 23 nusos (42,5 quilòmetres per hora). Era el segon vaixell de la classe Olympic: els altres dos van ser l’Olympic i el Britannic (que originalment s’havia de dir Gigantic).


Construït a les drassanes Harland and Wolf de Belfast en només dos anys, amb el treball de més de 3000 treballadors, no s’havia estalviat en luxe i sumptuositat. El Titanic era el símbol d’una societat, la industrial, que acabava de sortir de la primera gran crisi econòmica (la de finals del segle XIX) i igual que les potències europees va naufragar per l’excés de confiança en les pròpies possibilitats. Igual que els propietaris del Titanic creien que era insubmergible les potències europees es creien invencibles i van sofrir la derrota de la Gran Guerra (1914-1918).


La nit del 14 d’abril, a les 23:00, a l’alçada de Terranova, en mig d’una calma absoluta i una nit espectacularment estelada el Titanic va xocar pel costat d’estribord contra un iceberg que no fou visible a temps per evitar-lo plenament. L'impacte va obrir una bretxa de seixanta metres en el casc del vaixell. La notícia va estendre el pànic: havia succeït el que era impensable, el Titanic no podia enfonsar-se. Sense bots per tothom, en un mar glaçat moltes persones van morir. Els afortunats van ser rescatats pel Carpathia, que arriba a la zona del desastre a les 04:00, pujant a bord als supervivents. L’oceà va engolir el Titanic a les 02:20 del dia 15 d’abril. Ara l’enorme transatlàntic roman al fons marí a uns 3 quilòmetres de profunditat, partit en dos amb la proa i la popa descansant separades entre sí per 600 metres.


La xifra de passatgers i supervivents varia segons les fonts. Una de les més acceptades comptabilitza 2228 persones a bord (lluny de la capacitat total del vaixell, 3547), 1343 passatgers i 885 tripulants. Van morir 1523 persones, es van salvar 705, d’elles només 210 membres de la tripulació, el que indica que aquesta va restar fins l’últim moment salvant el passatge. La mortalitat més alta es va produir entre els passatgers de tercera classe (un 75% aproximadament). A la primera classe es van salvar el 60% dels viatgers, tot i que només el 31% dels homes (el 94% de les dones i els nens). En tercera classe es van salvar un 57% de les dones i els nens i només un 14% dels homes. No es pot negar que en línies generals va regnar la cavallerositat: en total es van salvar el 74’35% de les dones i només el 20’27% dels homes. Sens dubte el fet que la normativa marítima no obligués a portar bots salvavides per la totalitat de la tripulació i el passatge !?!? van contribuir a tan elevat nombre de víctimes. A partir de la tragèdia del Titanic es van canviar les normes i els vaixells disposen de tantes places als bots com persones hi viatgen.


El drama es va emportar el vaixell més gran construït fins al moment, centenars de vides i ens va deixar un nom per adjectivar la catàstrofe i la certesa que cap certesa pot ser mai prou segura. 


14 d'abril, proclamació de la Segona República


Robert Doisneau

El 14 d'abril de 1912, avui fa cent anys neixia a Gentilly el fotògraf Robert Doisneau (14 d'abril de 1912-1 d'abril de 1994). Va començar com a fotògraf treballant per la publicitat de Renault, però aviat es va fer famós per les seves instantànies de París.  Seves són algunes de les fotografies més populars del segle XX.

Baisier de l'Hotel de la Ville, París, 1950
Les mans de Picasso, 1952
Le Corbusier al seu despatx, 1945
Dejeuneur sur l'herbe, 1936 (anunci de Renault)
http://www.robert-doisneau.com/fr/portfolio/



divendres, 13 d’abril de 2012

Falcó mil·lenari

Hi ha llocs que permeten viatjar, la pregunta és: el van dissenyar a propòsit?


dimarts, 3 d’abril de 2012

Mingote

També hi ha dibuixants de dreta que a vegades l'encerten. Descansi en pau








dilluns, 2 d’abril de 2012

Viva Las Vegas?


La Guerra de les Malvines, 1982


Fa trenta anys, el 2 d’abril de 1982, el món es va sobresaltar amb l’inici d’una guerra sobre la sobirania d’unes illes perdudes a l’Atlàntic Sud, de les que només els argentins, que les anomenen Malvines i els britànics, que les anomenen Falkland, coneixien l’existència.


El govern dictatorial de l’Argentina va utilitzar la guerra per distreure l’atenció sobre la terrible repressió que havia realitzat contra la pròpia Argentina i la situació de crisi econòmica en la que es trobava el país. Es va tractar de l’última carta d’un govern cada cop més dèbil que va aplicar la vella estratègia de cercar un enemic comú per unir les divisions interiors. L'èxit en la guerra va ser clau en la reelecció de Margaret Thatcher com a primera ministre del Regne Unit. 


Va ser una guerra curta i estranya: quan encara el marc estratègic era la Guerra Freda es van enfrontar dos teòrics aliats del bloc occidental. Les diferències entre els adversaris eren notables. El bàndol argentí, pitjor preparat, disposava de l’avantatge de la proximitat a l’escenari bèl·lic, mentre que el bàndol britànic, millor equipat, es trobava a 12.000 quilòmetres de les illes Malvines. La sorpresa inicial va afavorir els èxits argentins, però quan el Regne Unit va aconseguir mobilitzar les seves tropes i fer-les arribar a l’Atlàntic Sud el conflicte es va decidir ràpidament i les illes Malvines, les illes Georgies del Sud i les illes Sandwich del Sud van tornar a mans britàniques.


La guerra va finalitzar el 14 de juny, amb 645 argentins morts, més d’un miler de ferits, al voltant de deu mil presoners i 253 britànics morts i més de set-cents ferits. No hi ha xifres oficials però es calcula que 272 ex-combatents argentins i 266 britànics s’han suïcidat després de la guerra.