diumenge, 30 de setembre de 2012

Homenatge al mestre

Avui és el dia d'homenatge al mestre, tots hem tingut la sort de trobar-ne molts que ens han ajudat a ser qui som.


dissabte, 29 de setembre de 2012

Pruitt-Igoe i el final de l'arquitectura moderna



El 15 de juliol de 1972, a les 15:32, va ser dinamitat i convertit en runes el grup residencial de Pruitt-Igoe, en San Louis (Estats Units). Les vivendes de baix cost de Pruitt-Igue, obra de Minoru Yamasaki havia caigut en la trampa del diagrama decorat i no funcionava correctament. El conjunt residencial patia continus actes de vandalisme per part dels residents, en part per una defectuosa estimació, durant la fase de disseny, de la classe social i els costums dels seus destinataris, de manera que la inseguretat ciutadana va arribar a fer tant insostenible la vida en el barri que ningú no volia traslladar-s’hi a viure. El que havia nascut com una demostració dels més alts ideals de l’arquitectura moderna posats al servei de la societat s’havia d’enderrocar només vint-i-cinc anys després de la seva construcció. 




Amb l’enderroc de Pruitt-Igoe semblava sentenciar una part de l’estil internacional, funcionalisme, racionalisme o moviment modern. La voladura dels edificis és una metàfora dels problemes que pot tenir l'arquitectura, però malauradament no és l'únic exemple de barris d'alta densitat d'ocupació que no funcionen de forma correcta. 



dimecres, 26 de setembre de 2012

Porco Rosso, imatges

Algunes de les precioses imatges que il·lustren els crèdits finals de Porco Rosso












dilluns, 24 de setembre de 2012

L'educació

En moments en que l’educació és contínuament qüestionada és bo recordar reflexions com aquesta pronunciada per Henry Brougham, polític anglès, adreçant-se a la Cambra dels Comuns, el 29 de gener de 1828, en un discurs reclamant una reforma que donés accés a l’educació a les classes més desfavorides.


“L’educació fa la gent fàcil de liderar, però difícil de conduir; la fa fàcil de governar, però impossible d’esclavitzar”

dijous, 20 de setembre de 2012

Els intocables

Entenc que l'humor és un tema molt seriós. 

Entenc que a tothom no li faci gràcia el mateix. 

A mi personalment no em fa gràcia l'humor que des del principi es fa amb la intenció de ridiculitzar a un altre. No trobo divertit ridiculitzar algú o quelcom que altres consideren sagrat i els resultara ofensiu. Trobo que és un error. No tinc cap intenció de veure una mala pel·lícula basada en l'intent de riure's de Mahoma i entenc que moltes persones no estiguin d'acord amb aquestes bromes.

Però malgrat aquests condicionants no trobo just que es coaccioni, amenaci o fins i tot es mati a un altre, perquè ha expressat unes idees diferents. Tot i que cal que la llibertat d'expressió s'exerceixi de forma responsable també cal que el respecte cap a aquesta llibertat sigui total, malgrat que en alguns casos aquells que la utilitzin s'equivoquin. Perquè l'equivocació es pot perdonar, però la violència no. I la llibertat d'expressió és un dret, i ningú pot restar al marge,  ni tan sols els intocables.



dimecres, 19 de setembre de 2012

Battlestar Galactica, per Don Lawrence


Don Lawrence, el dibuixant de l'Imperi de Trigan, va realitzar aquest bon treball per il·lustrar i promocionar Battlestar Galactica en diverses revistes de còmics.

dimarts, 18 de setembre de 2012

Santiago Carrillo (1915-2012)





L'exsecretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Santiago Carrillo, ha mort als 97 anys a Madrid. Nascut a Gijón, Astúries, el 1915, Carrillo tenia una llarga i dilatada vida política des de que fou elegit secretari general de les Juventudes Socialista, des d'on participà en l'aixecament revolucionari d'Astúries (1934) i pel qual fou empresonat fins al febrer del 1936. 

Un cop acabada la guerra civil, el dirigent comunista es va exiliar a França, des d'on va intentar fer oposició al règim de Franco. Des de 1960 al 1982 va dirigir el PCE. Carrillo va ser un dels personatges claus de l'anomenada transició espanyola, després de la mort del dictador Francisco Franco. El seu retorn a Espanya es produeix al 1976, i un any després es legalitza el Partit Comunista, després d'arribar a un acord amb Adolfo Suárez per no reclamar la República. Un cop legalitzat el seu partit, fou diputat per Madrid des del 1977 al 1986.

La crisi del PCE a partir del 1981 i la seva desfeta electoral de l'any següent l'obligaren a dimitir de la secretaria general (1982), però la seva voluntat de conservar un fort ascendent sobre l'organització comunista el portà a l'enfrontament amb la nova direcció, encapçalada per Gerardo Iglesias, la qual l'expulsà del comitè central (1985). 

L'exsecretari general del PCE va ser l'únic intel·lectual espanyol que va donar suport a l'Estatut del 2005 i un defensor del federalisme a Espanya.


En el moment de la mort es valoren les persones en el seu context històric, a vegades abusant de la distorsió. Santiago Carrillo és un dels principals protagonistes polítics de la història contemporània d’Espanya, ja que va viure  la Segona República, la Guerra Civil, la lluita antifranquista i la Transició, i com a tal és jutjat: alguns només tenen present l’episodi no del tot clar de Paracuellos del Jarama durant la Guerra Civil; d’altres es queden amb el seu paper a la Transició que va permetre la col·laboració del PCE per la consolidació de la democràcia parlamentaria de forma pacífica. Personalment jo em quedo amb la imatge de Santiago Carrillo durant el cop d’estat del 23-F: només tres diputats no van amagar-se sota els seients quan els Guàrdies Civils comandats per Tejero van irrompre al Congreso: Manuel Gutiérrez Mellado, Adolfo Suárez i Santiago Carrillo.   




dilluns, 17 de setembre de 2012

L'ordre

Com diu el personatge que interpreta Marcello Mastroiani a la pel·lícula Una jornada particular: "L'ordre és la virtud dels mediocres"


diumenge, 16 de setembre de 2012

Fracassos de formigó, les Veles d'Scampia


L’arquitectura no sempre és sinònim de progrés, i a vegades la feina de l’arquitecte no aconsegueix crear uns espais millors. Un dels exemples més clars són les Veles d’Scampia, construïdes a partir de 1962 al Nord de Nàpols, seguint el projecte de Francesco di Salvo, amb l’objectiu de proporcionar habitatge a un preu assequible a les classes més populars, però que s’ha acabat convertint en un niu de delinqüència i droga, on la Camorra regna i es nodreix d’executors i silencis.


Les Veles, són un conjunt de quatre edificis, anomenades així perquè recorden la forma d’una vela de vaixell, recullen algunes de les teories de l’estil internacional de l’arquitectura, amb línies clares i manca de decoracions supèrflues ja que l’efecte estètic es troba en la forma dels edificis, ús del formigó treballat acabat en blanc... Francesco di Salvo intenta com molts altres arquitectes, que han seguit les teories i treballs sobre vivenda de Le Corbusier i els CIAM (Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna), dominar els espais per aconseguir crear una zona residencial digna amb carrers amples i oxigenats gràcies a la concentració de l’habitatge vertical. Culpar l’arquitectura del fracàs no seria just, ja que l’arquitecte al crear l’espai no pot controlar eternament l’ús que se’n farà malgrat que l’hauria de preveure. Però Francesco di Salvo ha fet construccions similars a les Veles d’Scampia que no s’han degenerat com aquestes. L’èxit o fracàs de l’arquitectura va més enllà del valor de la pròpia arquitectura i depèn de condicionants que se li escapen. L'arquitecte és responsable de la qualitat i execució d'un projecte, però no del manteniment posterior a càrrec dels usuaris i l'administració. 


Segons Roberto Saviano a Gomorra (pàgina 77) les Veles han esdevingut el símbol podrit del deliri arquitectònic o potser simplement una utopia de ciment, que no ha pogut oposar resistència contra la construcció de la màquina del tràfic de drogues que ha penetrat en el seu teixit social. L’atur crònic i l’absència total de projectes de desenvolupament social han fet que s’hagi transformat en un lloc capaç d’emmagatzemar tones de droga així com en un taller per transformar els diners facturats amb la venta de drogues en economia viva i legal. No és casualitat que la zona nord de Nàpols concentri la relació camells-nombre d’habitants més alta d’Europa. 











dissabte, 15 de setembre de 2012

El Mercenario, de Vicente Segrelles



El mercenario, de Vicente Segrelles, és la història d’un guerrer de fortuna ambientada en el país dels Núvols fa uns mil anys. El país dels núvols es trobava en l’enorme zona muntanyosa centre-asiàtica, vertebrada per la gran serralada de l’Himàlaia. En una vall envoltada d’altíssimes muntanyes dins de la qual hi havia una capa de núvols permanents. Per sobre d’aquesta capa sobresortien masses muntanyoses que formaven altiplans, valls, rius i un enorme llac. Alguns pics que sorgien aïllats semblaven illes en mig d’un mar de cotó. El seu clima no era el fred glacial que corresponia a una cota tan elevada, sinó càlid i agradable, sens dubte regulat per l’excepcional configuració geològica.

En aquest país de les altures va florir una civilització que tenia una particularitat excepcional: els seus habitants es desplaçaven muntant dracs voladors. Sembla que les glaciacions que van provocar la desaparició dels dinosaures de la Terra no van afectar la vall tancada i els rèptils voladors van evolucionar fins formes més perfectes. Aquests són els rèptils que s’han vist a vegades en altres llocs del planeta, originant nombroses llegendes medievals i contes populars tant en Orient com Occident.

El mercenari munta estranyes criatures alades i porta el cos protegit per una sòlida armadura. És un guerrer intemporal que recorre hipotètics països, creua ciutats fantàstiques, combat contra els adeptes a la màgia negra i caurà als peus de Nan-Tay una preciosa i valenta companya.  

Les històries del Mercenari, són simples, fantasia pura i directa, però el que més destaca, sens dubte és el treball de Vicente Segrelles, ja que les vinyetes hiperrealistes estan realitzades a l’oli. Segrelles, gran il·lustrador amb la sèrie aconseguirà del Mercenario aconseguirà unes imatges espectaculars. El mercenario és un còmic que més que llegir s’admira. 



















dimecres, 12 de setembre de 2012

Ted


Ted, una pel·lícula protagonitzada per un ós de peluix que pel desig acomplert d’un nen pren vida, és una comèdia una mica gamberra que fa riure sense parar. Dirigida pel creador de “Padre de familia”, Ted té el mateix tipus d’humor que la popular sèrie de dibuixos animats adreçats a un públic adult.

Ted, un ós guarrós al que li fan por els trons,  representa a l’adult irresponsable que tots voldríem ser, que a vegades no planifica el que diu o fa, però que per seny evitem ser.

La reconstrucció digital aconsegueix perfectament el repte més gran de la pel·lícula, que l’ós sigui creïble. La diversió corre a càrrec del guió, especialment pensat per a frikies. Increïbles les mencions a Flash Gordon, que ressucita els records de la infantesa.