L'expedició Malaspina. Llums de mar entre les ombres del segle XVIII

El militar, navegant i científi d’orígen italià Alessandro Malaspina (1754-1810), va protagonitzar un dels viatges d’exploració de finals del segle XVIII més importants, a l’alçada dels de Cook, La Pérouse o Bougainville. Els seus objectius eren preparar una “carta hidrogràfica” del Pacífic en la que s’assenyalessin els rumbs més fàcils i més curts per la navegació, investigar la situació política de l’Amèrica Hispànica, el comerç, els habitants i els productes naturals dels diferents territoris, però també la presència russa al nord de Califòrnia i dels anglesos en el Pacífic i Austràlia. Cal recordar que el 1789 la corona Espanyola encara s'estenia per Europa, Amèrica i Filipines. L’objectiu era informar a la Corona de la conveniència i de l’interès per mantenir la presència a l’Oceà Pacífic: el virrei Amat havia enviat algunes expedicions des del Perú per assolir Tahití anys abans: les expedicions de González (1770); Boenechea, Gallandos i Andia (1772-1773 i 1774). Tanmateix l’interés del viatge és científic, cercant ampliant les col·leccions botàniques, zoològiques i mineralògiques, així com les incipients etnogràfiques.  Sens dubte aquests objectius es van assolir plenament.

Encara que porta el nom de Malaspina va ser una expedició encapçalada pels marins Alejandro Malaspina i José Bustamante. El mariner italià Malaspina li presenta el seu projecte (polític i científic) al monarca espanyol, Carles III. Amb el suport d'Antonio Valdés, ministre de Marina, el projecte és aprovat el 14 d'octubre de 1788.

El rei mana construir a Cadis dues corbetes, anomenades Atrevida i Descubierta, capitanejades per Malaspina i Bustamante. Es seleccionen dos-cents quatre mariners que acompanyaran a dos metges; dos capellans;  el cartògraf Felipe Bauzá; quatre pilots; els pintors José Guío i José del Pozo; els dibuixants Fernando Brambilia, Juan Ravenet i Tomas de Suria; i tres naturalistes: Tadeo Haenke, Luis Née i Antonio Pineda.  El 30 juliol 1789 salpen de Cadis en una travessia que durarà cinc anys.

Parteixen rumb a Montevideo, Buenos Aires fins a la Patagònia travessant el Cap de Hornos per seguir, vorejant el continent americà, cap al Nord. Buscaven el pas entre el Pacífic i l'Atlàntic pel Nord, arribant a Alaska, on cartografien la zona però no troben el pas. 

Creuen el Pacífic fent escala a Guam, bordegen les Marianes i arriben a les Filipines al març de 1792. A Manila els vaixells es separen per estudiar les costes de les illes. Tornen a ajuntar-se per arribar fins a Nova Zelanda i Austràlia (on també cartografien la zona). Aquí es plantegen continuar fins Àfrica, doblant el cap de Bona Esperança i completar la volta al món, o tornar a Amèrica i tornar a casa. Els vents de guerra a Europa amb l’esclat de la Revolució Francesa i les Guerres de la Convenció els fa considerar més prudent tornar creuant el Pacífic fins a Perú i des d'allà a casa.

Arriben a Cadis al març de 1794. L'expedició va ser tot un èxit (s'ha cartografiat territoris desconeguts, realitzat experiments científics, estudiat flora i fauna autòctones i palpat la situació dels  territoris de la Corona).

Seran rebuts com herois. S'elaborarà un informe de l'expedició, Viatge científic-polític al voltant del món, que és presentarà al nou monarca Carles IV. Però barrejar-se en un complot contra Manuel Godoy, el valido i home fort de la Corona de l’inoperant rei, li va procurar la seva desgràcia. El van acusar de revolucionari i conspirador, condemnant-lo a presó per un període de deu anys. Premi injust per qui tan bé havia servit a la Corona.

L'ordre d'arrest contra Malaspina

Després de sortir de la presó el 1802, a canvi de la promesa de no tornar mai més a Espanya, marxà cap a l’exili en la seva Gènova natal, on morirà el 9 d’abril de 1810. Napoleó va voler guanyar-se'l per la seva causa, però el marí va declinar l'oferta. A Bustamante li va anar millor ja que va ser governador de Montevideo.

Com altres figures de final de l’Antic Règim Malaspina es va trobar atrapat en la contradicció que representava renovar el vell sistema polític mitjançant una reforma racional, però evitant traumes revolucionaris. Aquest va ser al final el principal dels seus arguments contra Godoy. Segons el seu amic Valdés, ministre de Marina va ser un “Bon mariner, però molt mal polític” que no va saber navegar bé entre les intrigues de la política capitalina, i que tot i la seva decidida voluntat de mariner va naufragar en les fosques intrigues d’una Cort, l’espanyola de Carles IV i de Godoy, amb moltes més ombres que les Llums que se li suposaven.

Malgrat Manuel Godoy, l'informe no es va destruir i el 1885 va ser publicat per Pedro de Novo i Colson. S'hi detallen cartes nàutiques, informes de mineria, estudis de més de 500 espècies i 14.000 plantes, dibuixos ètnics i paisatges... un dels projectes més importants de tots els temps que quasi cau en l'oblit.

Llibres recomanats:

Emilio SOLER (1999): La aventura de Malaspina. La gran expedición científics del siglo XVIII por las costas de América, las Filipinas y las islas del Pacífico, Ediciones B, Barcelona