diumenge, 29 de desembre de 2013

Déjà vu: Walking cities


El grup d’arquitectes Archigram (de la unió d’arquitectura i telegrama), fundat l’any 1961, va fer interessants i utòpiques reflexions al voltant de l’arquitectura. Potser les imatges més suggerents que ens ha deixat aquest grup són les “Walking Cities” de Ron Herron, que visualitzaven el tema de les megaestructures, i que presentades en estil Pop-Art estan a cavall entre art i arquitectura.

D’altra banda cada cop que veig una de les imatges de les “Walking Cities” no puc deixar de recordar la pel·lícula d’Hayao Miyazaki, El castell ambulant, que també té cames i es desplaça. Algun cop les cases s’assemblaran?


dissabte, 28 de desembre de 2013

Playboy fa seixanta anys


Fa seixanta anys naixia la revista Playboy, sota la direcció de Hugh Heffner. A la portada apareixia Marilyn Monroe, que es mostrava nua en les pàgines interiors. La revista de seguida va ser molt popular i fins i tot s'ha utilitzar per fer estudis econòmics. Convertida durant la segona meitat del segle XX en un referent de l’erotisme, actualment travessa una situació bastant precària: el que el puritanisme no va fer ho està aconseguint internet i l’accés globalitzat. 

Ara bé el cas és que el mes de desembre Playboy ha fet seixanta anys. Per celebrar-ho la portada l’ocupa la polèmica model Kate Moss. Sense desmerèixer a una persona que no ens ha fet cap mal, enyorem a Marilyn Monroe.


divendres, 27 de desembre de 2013

Flash Gordon


George Lucas explica que va tractar de fer-se amb els drets de Flash Gordon per portar el personatge a la gran pantalla, però com que els posseïdors dels drets demanaven molt més del que Lucas podia pagar, no li va quedar més remei que inventar els seus propis herois, malgrat que aquests no contessin amb un nom tan il·lustre i conegut. Però és evident que Luke Skywalker s’inspira clarament en la creació d’Alex Raymond.



Amb el caliu de l’èxit de l’estrena d’Star Wars Dino de Laurentis sí que es va poder fer amb els drets de Flash Gordon i va produir una pel·lícula dirigida  per Mike Hodges. La pel·lícula explica com el jugador de rugby Flash Gordon (Sam J. Jones) viatjarà amb la periodista Dale Arden (Melody Anderson) i amb el Doctor Zarkov (Chaim Topol) en una astronau cap el planeta Mongo. Pretenen detenir el pèrfid emperador Ming (interpretat per un genial Max Von Sydow) que ha decidit destruir la terra. Al·lucinada space opera, que sembla dissenyada per una estrella del rock, a mig camí entre el show de discoteca i l’horterada. Així el planeta Mongo es rebel·la un immens escenari d’un concert, en el que Queen posa la genial banda sonora. 




Llunyana queda la seriosa Star Wars, i Flash Gordon es converteix en  una divertida i desenfadada exaltació colorista, plena de divertida irreverència, que encara avui és una obra de culte entre els afeccionats a la ciència-ficció (la pel·lícula Ted serà un continu homenatge).  Completen l’encertat repartiment el Princep Barin (Timothy Dalton), el Princep Vultan (Brian Blessed) i la morbosa Ornella Mutti, dona vida a la Princesa Aura, la filla d’un emperador Ming, que interpretat per Max Von Sydow es va convertir en un dels dolents més atractius del cinema contemporani. 




dijous, 26 de desembre de 2013

L'art de la Guerra. Novel·la gràfica de Kelly Roma i Michael DeWeese


El arte de la guerra, és una novel·la gràfica de Kelly Roman il·lustrada per Michael DeWeese. Es tracta d’una inquietant i fosca novel·la gràfica que parteix dels principis claus de l’obra clàssica de Sun Tzu per armar un thriller futurista i revolucionari en el que Wall Street esta militaritzat i Xina és la primera potencia econòmica del món.

La història de Kelly Roman és molt original, una distòpia ombria potent i increïblement ben escrita, esta plena de drons, nanoexploradors, i soldats modificats genèticament, amb un món invers on la Xina i la Índia controlen un món amb uns EUA immersos en els caos i dependents dels gegants asiàtics. Per desgràcia massa aspectes dels que es veuen en el llibre s’intueixen en la realitat.

L’apartat gràfic de Michael DeWeese amb dues tintes: negra i vermella, s’ajusta perfectament a la duresa de la narració, amb un dibuix descarnat per una història descarnada. No deixa indiferent i les idees esclaten  com bombes incendiàries: unes provoquen reflexió, unes altres són retorçades i terribles. I malgrat tot, al final, queda un fil d’humanitat.  





dimecres, 25 de desembre de 2013

Francesc Macià. 25 de desembre de 1933. Mor un home, neix un símbol


Francesc Macià (1859-1933) va ser un militar que va esdevenir un líder independentista, amb una vida plena d'emotivitat política, a la que hi va arribar tard, que el va portar a proclamar l'efímera República Catalana i a ser el primer president de la Generalitat durant la Segona República i a restablir l'autogovern de Catalunya. Exiliat, combatent, resistent, va protagonitzar els Fets de Prat de Molló (1926) contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera que van internacionalitzar la causa catalana. El militar, el líder, l'heroi en vida, fa 80 anys es va convertir en símbol quan va morir el 25 de desembre de 1933. Un patriotisme gairebé místic, una total puresa moral, una bona voluntat social ingenua feien de Macià una figura carismática i familiar a la vegada, la veu de l”avi” com era conegut. 

En la seva cambra, resistia a la mort. Hi lluitava. No volia morir. Mancava tanta feina...! No volia morir. Ni ho creia. Va ser més tard, això. Però així que ho va comprendre, va acceptar-la, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida” . Amb aquestes paraules Joan Alavedra, secretari personal de Francesc Macià, va radiar la mort del president en la seva secció “El fet del dia”, de Ràdio Barcelona, el dia de Nadal de 1935 quan just se'n complien dos anys. L'Avi Macià va ser el darrer heroi romàntic de la política catalana. 


Fins i tot, la seva mort, el 25 de desembre de 1933, ara fa 80 anys, va mostrar un dol social insòlit en una època que vivia frenètica l'arribada de la República, que a les eleccions estatals del mateix noviembre de 1933 havien vist triomfar les dretes. La preparació dels funerals va ser també un xoc polític entre l'Església catòlica i el govern de la Generalitat, responsable legal de les exèquies. La força de la personalitat de Macià mostrada durant la seva vida també es va poder veure en la magnitud del seu enterrament, que les cròniques de l'època defineixen com a colpidor i inèdit. Milers de persones desfilaren per la capella ardent instal·lada al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. El dia 27 de desembre fou l'enterrament. Va constituir una extraordinària manifestació de dol, com mai no s'havia vist a Catalunya (i que es repetiría en l’enterrament de Durruti). Malgrat les decepcions polítiques d'una República jove, Macià va deixar la vida com un heroi per convertir-se en símbol.

dimarts, 24 de desembre de 2013

Bones Festes


AK-47: la "democratització" de l'assassinat

AK-47 realitzat en porcellana per Charles Krafft

Ha mort Mijáil Kaláshnikov (1919-2013), el dissenyador del fussell AK-47 també conegut Kaláshnikov. El va dissenyar al finalitzar la Segona Guerra Mundial l’any 1947 (d’aquí el nom AK-47: Avtomat Kaláshnikova, l’automàtica de Kaláshnikov) inspirant-se en el fusell lleuger alemany Sturmgewehr 44. Però així com els avions, els tancs, els vaixells i fins la manera de vestir dels soldats ha canviat molt des d’aleshores, l’AK-47 segueix fent-se servir més que cap altre fusell. L’AK-47, està considerat el millor del món en la seva categoria. L'URSS primer va armar amb l'AK als seus aliats a Europa de l' Est, i després va exportar el model a tots els continents. I això és perquè encara no ha aparegut cap altre fusell que superi l’AK-47. És lleuger, fiable, funciona igual després de caure dins l’aigua o del fang, dura molts anys i es pot reparar amb molta facilitat. Els altres fusells que han anat apareixent en altres exèrcits no són, ni de bon tros tan fiables. I si ets soldat i la teva supervivència depèn de l’arma que portis, és normal que seleccionis la més ben adaptada a les necessitats. Mentre aquesta sigui l’AK47, seguirà als camps de batalla. Els AK-47 són lleugers i fàcils d’usar, i necessiten un senzill manteniment. La seva força rau en una munició intermitja: ni massa petita com la dels revòlvers, ni massa gran per evitar el retrocés i l’escassa precisió. El manteniment i el muntatge són tan senzills que els nois de l’antiga Unió Soviètica l’aprenia als pupitres de l’escola, en presència d’un responsable militar, en un temps mig d’uns dos minuts. Gairebé mai es trava i té el gatell tan suau que fins i tot un nen el pot prémer (i desgraciadament per això és perfecta per milers de nens soldats).


A dia d'avui s'han fabricat a nivell mundial més de 100 milions d'exemplars (sense comptar les imitacions que s’han inspirat). Això ha fet que siguin molt barats. És l'únic fusell d'assalt que figura en una bandera i escut nacionals, els de Moçambic, ja que gràcies a aquesta arma el país va aconseguir la seva independència. Es pot veure la seva silueta també a l'escut de Zimbabwe i en el de Timor Oriental des de l'any 2007. L'AK-47 apareix igualment en la bandera de l'organització islamista xiïta Hezbollah. El fusell s'ha estès tant per tot el món que és el que més víctimes ha causat en la història de la humanitat, ha matat més que les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, que la pesta bubònica o que el terrorisme. Kalashnikov va escriure en les seves memòries: "Sovint em pregunten si estic content amb el que m'ha deparat la vida. Estic content. Estic content d'haver dedicat tota la vida a una cosa que era necessària per al poble. És clar, un arma no és un tractor, una sembradora o una arada. Amb una arma no es pot llaurar la terra ni conrear cereals. Però sense una arma un no podrà defensar la seva terra natal, no podrà protegir la pàtria i al seu poble ". I efectivament tal i com deia el creador l’AK-47 aquest fusell ha “democratitzat” els exèrcits i n’ha permès crear-ne al llarg de la segona meitat de forma barata i eficaç: molts dels exèrcits i grups armats a partir de la Guerra Freda no s’entendrien sense el fàcil accés a aquesta arma. A matar més li hem dit progrés. 

Fonts consultades: Roberto SAVIANO (2006): Gomorra. Un viaje al imperio económico y al sueño del poder de la Camorra, pàgines 179 i següents.


dilluns, 23 de desembre de 2013

El país dels valents


Una bonica il·lustració que m'ha encantat, amb Tintín i Haddock amb canes gaudint del merescut descans a Molins de Dalt: el descans dels valents. 

diumenge, 22 de desembre de 2013

Wargames, 1983. És un joc, o és real?


Juegos de guerra (Wargames) és una pel·lícula de 1983 dirigida per John Badham (director també de Cortocircuito). Interpretada per Matthew Broderick, Dabney Coleman, John Wood i Barry Corbin va ser una interessant i entretingudíssima aproximació a la informàtica militar i a les possibilitats d’una guerra nuclear. Explica com David, un jove i espavilat estudiant expert en informàtica s’entreté desxifrant complexes sistemes de seguretat. El joc es complicarà quan accedeixi a l’ordinador del Departament de Defensa i desencadeni una situació que podria conduir a la Tercera Guerra Mundial.



La pel·lícula és una elaborat i ben calculat producte típic dels anys vuitanta, que encara avui es visiona amb simpatia. Malgrat que els ordinadors i el context han canviat molts des d’aquell 1983: ara els mòdems no s’han de connectar a través dels auriculars i ha caigut la URSS i una guerra termonuclear no és un escenari bèl·lica tan probable. El 1983 Ronald Reagan era el president dels Estats Units i estava en marxa la farsa de la Guerra de les Galàxies com un escut davant l’amenaça atòmica soviètica (de fet va ser una impostura per obligar a la URSS a invertir encara més en la cursa atòmica).  Però hi ha aspectes que cada cop són més presents en la maquinària militar. Cada cop els drons (vehicles no tripulats, màquines) són més utilitzats en accions de guerra. L’home és substituït per la màquina.


I com pel·lícula juvenil d’aventures continua essent genial. Apta per tota la família i que divertirà a tothom. Una petita joia dels anys vuitanta, elegant i agradable. I una curiositat la moto que condueix Ally, la protagonista, és una Derbi Variant SL 50. Els comercials de la firma van aconseguir fer aparèixer el velomotor català en un intent de popularitzar aquest vehicle entre els joves americans. 


L'illa, de Giani Stuparich


L’illa, de Giani Stuparich (Trieste, 1891-Roma, 1961) és una novel·la breu que aquest mes he tingut el plaer de gaudir en el Club de Lectura. Explica la de dos homes sols, pare i fill, que passen uns dies en una illa adriàtica on, fa molts anys, tant l’un com l’altre i per raons i circumstàncies diferents, foren feliços. Però el pare,es troba afectat per una malaltia terminal terrible (un càncer), tots dos se senten atrapats per la incapacitat d’expressar-se els seus sentiments. El fill acompanya al seu pare en el seu darrer viatge a l’illa, i cada cop veu més evident que és un adéu per sempre.

La història està narrada de forma alterna des del punt de vista del pare i del fill. Aquesta tècnica es converteix en un dels grans encerts de la novel·la, ja que ens permet fer-nos càrrec de la diferents maneres de viure un mateix fet.

El pare, és un antic mariner, un home lluitador de mena, optimista i positiu, orgullós del seu fill que assumeix i accepta el seu destí amb actitud ferma; i el fill es perd en l’evocació i l’enyor, pateix pel sofriment del pare. Durant els dies a l’illa el pare, es retroba a ell mateix en cada racó, i el fill, que recordarà els estius passats allà quan era infant, reviuran el seu passat i la seva relació.

L’illa és un relat sobre la vida i la mort, sobre la malaltia, i sobre l’amor entre dos homes que mai no han estat capaços de mostrar-se, l’un a l’altre, els seus sentiments. En aquest sentit potser és molt masculí. La lectura marcada per una prosa exacte i poètica és breu, àgil, i molt recomanable. Malgrat que el tema de la mort és un dels seus fils conductors es tracta d’una lectura optimista, perquè per sobre de la mort en cada pàgina Stuparich ens parla de la joia de la vida i l’amor. No havia llegit res de Giani Stuparich i m’ha semblat una gran troballa.

Més llums que ombres


Caixa Galicia, després d'haver rebut ajuts públics per valor de 9.000 milions d'euros, ha estat venuda pel FROB per 1.000 milions d'euros. Ens hem gastat doncs 8.000 milions d'euros (que equivalen a 475 euros per família) en rescatar una entitat bancària (que ha estat el "pazo" del PP gallec) per a que acabi en mans d'un banc veneçolà. “No hi ha diners”, ens diuen els governants. Mentida, mentida i més mentides: per a segons què sí que n'hi ha però per ajudar a les empreses petites i invertir en sanitat, pensions i educació no. Clar: la injecció de capital per reflotar la banca enfonsada ha estat un rescat econòmic encobert per part de la Unió Europea, que a canvi ha exigit unes polítiques de reducció de dèficit al carregar el préstec en els pressupostos públics: els beneficis es privatitzen i les pèrdues es nacionalitzen. Ara falta veure per quan regalen CatalunyaCaixa i Bankia, dos joguines econòmiques més que els polítics es van encarregar de trencar però per l’enfonsament de les quals ningú es responsabilitza ni s’haurà de responsabilitzar. 

I mentrestant el govern li riu la gràcia a les elèctriques plenes en els càrrecs directius d'expresidents i ex ministres. Des de que la crisi va començar ha pujat l’electricitat més d’un 60% i aquesta pujada no ha repercutit en els salaris i les pensions que per contra estan baixant. Estem assistint a un autèntic robatori contra els treballadors en benefici del capital, dels bancs i de les grans empreses. I així ens va... fins i tot ens volen treure la llum al final del túnel.

dissabte, 21 de desembre de 2013

Back to the Tardis


Què passaria si en un viatge en el temps es reunissin el Doctor Who i Marty McFly? Es trencaria el  continu espai-temps?

dimarts, 17 de desembre de 2013

L'últim Talgo a París...


El 15 de desembre de 2013, es va efectuar el primer recorregut del tren d’alta velocitat entre Barcelona i París. La connexió entre les dues capitals arriba amb molts anys de retard, gràcies a l’escàs interès inversor que han demostrat els governs espanyol i francès, temerosos de realitzar inversions que fomentin i articulin el territori català.

Gràcies a aquesta connexió ja no caldrà utilitzar el tren Talgo per travessar la frontera amb França. El Talgo (Tren Articulado Ligero Goicoechea-Oriol) va ser ideat per l’enginyer basc Alejandro Goicoechea Omar amb el suport del financer José Luis Oriol Urigüen, i va entrar en servei comercial el 1950. El Talgo va ser una innovació ferroviària que permetre resoldre el problema que suposava el diferent ampla de via entre la xarxa de l’estat espanyol i la xarxa europea. La mesura, definidora de la xarxa espanyola, va ser una decisió del segle XIX que per tal d’evitar invasions franceses va aïllar la península. Amb el Talgo, que permetia l’adaptació dels eixos, aquest error va ser lleugerament corregit, però fins la construcció de la xarxa d’alta velocitat no s’ha treballat en l’ample europeu. 

Per mi el  Catalan Talgo era una forma agradable de vitjar i connectava dos llocs per mi molt especials, Montpeller i Lorca. Però s'ha de reconèixer que últimament amb una deixadessa considerable, amb alguns convois molt antics que encara tenien l'exterior d'acer ondulat (pintoresc però més propi d'un museu del ferrocarril). Però al marge del record de viatges agradables el Talgo és i era un pedaç a una elecció decimonònica absurda. Amb l'arribada de l'ample europeu que suposa l'alta velocitat cent cinquanta anys després el tren permet efectuar de forma correcta la funció per la que es va concebre: unir les persones. I es comença a corregir aquest error però per compensar-ho es persisteix en altres: l'alta velocitat espanyola, per exemple, s'ha dibuixat de forma radial i serveix per unir la capital amb la resta de l'estat, però vertebra els nuclis de població, com l'eix mediterrani, que concentra la major part d'activitat econòmica i les majors concentracions demogràfiques. Una nova decisió equivocada que encara hem de pagar amb la pèrdura de competitivitat.

dilluns, 16 de desembre de 2013

Peter O'Toole, la mirada de Lawrence d'Arabia


L'actor nascut a Irlanda Peter O'Toole ha mort aquest diumenge a l'hospital Wellington de Londres a l'edat de 81 anys. Retirat des del 2011, O'Toole passa a la història del cinema per la seva interpretació l'any 1962 de Thomas Edward Lawrence a 'Lawrence d'Aràbia', paper pel que va ser nominat a l'Oscar al millor actor. Nominat set vegades més a l'Oscar al millor actor no el va guanyar mai (com tants altres actors que el mereixien), però l'any 2003 va rebre un Oscar honorari, aquest guardó que de tant en tant l'acadèmia entrega per vergonya pròpia, al reconèixer els seus errors.

Fiormat al teatre, O'Toole va debutar al cinema l'any 1960, per consagrar-se dos anys més tard a la ja citada 'Lawrence d'Aràbia'. Posteriorment va participar en films com 'Becket' (1964), 'How to steal a million' (1966), 'Alba Zulú' (1979), 'L'últim emperador' (1987) i Troia (2004), entre d'altres.

Però de tots els papers que va fer sens dubte el que farà que passi a la història és el de Lawrence d'Arabia, fins a tal punt que abans associem a Peter O'Toole que a T.E. Lawrence amb Lawrence. Lawrence d’Aràbia va ser (1888-1935) va destacar per ser el militar que va alimentar la revolta àrab contra els otomans durant la Primera Guerra Mundial, seguint els interessos de la Corona Britànica a la zona. La història, que el propi T.E. Lawrence va redactar en el seu llibre Els set pilars de la saviesa, va ser la base de la pel·lícula de David Lean, una pel·lícula enorme com les que acostumava a fer aquest director (autor també de El pont sobre el riu Kwai, o Doctor Zhivago). David Lean va realitzar una pel·lícula espectacular, amb una banda sonora perfecta de Maurice Jarre, i un gran repartiment, amb Omar Sariff, Alec Guinnes, Anthony Quinn en el que destaca amb llum pròpia, com la llum dels seus ulls Peter O’Toole. Sempre he cregut que Frank Herbert, quan va escriure Dune, va pensar en els ulls blaus de Peter O’Toole quan descrivia els ulls dels Fremen. Els ulls blaus de Lawrence que s’han tornat a apagar.


Déjà vu: Lou Reed i Daft Punk

Avui consultat la discografia de Lou Reed, he redescobert el seu disc Legendary Hearts, i la portada m'ha recordat moltíssim la del nou (i excel·lent) treball de Daft Punk, Random Access Memories, fins i tot en el grafisme de les lletres trobo una certa inspiració. 



diumenge, 15 de desembre de 2013

Nunca me has gustado, de Chester Brown


Nunca me has gustado de Chester Brown (1960) és l’obra amb la que es va donar a conèixer l’autor canadenc Chester Brown. Es tracta com la major part de les històries de Chester Brown d’un relata autobiogràfic sobre la seva adolescència, relatada de forma minimalista, amb un dibuix molt esquemàtic però fascinant. Brown explica com el protagonista, un adolescent educat en un cristianisme estricte al que no li agrada dir paraulotes, travessa la difícil etapa de descoberta del món, sense saber com relacionar-se amb el seu entorn, i patint una malaltia de la seva mare, que va morir quan ell només tenia setze anys. A Nunca me has gustado Chester Brown ja treballa de la mateixa manera que ho farà en obres posteriors, com a El Playboy, o a Pagando por ello. En totes aquestes obres l’autor despulla els seus sentiments de forma totalment oberta. Inquietantment oberta. 

dissabte, 14 de desembre de 2013

El doctor Who i el misteri Kennedy

Com tothom sap el Doctor Who es va emetre per primer cop el 23 de desembre de 1963, just un dia després de l'assassinat de JFK, el que potser no queda tan clar és que feia aquell dia a Dallas entre la multitud de la Plaça Dealey. Les fotografies pertanyen al capítol "Rose", el primer episodi de la primera temporada de les noves emissions. Potser el Doctor Who podria aportar més informació sobre qui va ser el responsable del magnicidi. 




divendres, 13 de desembre de 2013

Tornavís Sònic


Mai no se sap quan pot fer falta un tornavís sònic com els que utilitza el Doctor Who. Ni que sigui de paper. Només cal retallar, enganxar i estarà a punt de servei.

dijous, 12 de desembre de 2013

El Capità Harlock



El Capità Harlock és un manga (1977) i anime (1978) de Leiji Matsumoto. La història es situa mil anys més tard, el 2977, quan la Terra s’ha convertit en un planeta molt civilitzat, però corrupte i sense valors. És llavors quan les Mazoni, una raça de dones-vegetals, liderades per la Reina Reflexia, arribaran al nostre planeta per conquerir-lo. Només li plantarà cara el Capità Harlock, un pirata amb un pegat a l’ull, una cicatriu i el característic símbol de la calavera i els ossos creuats en el pit.


El Capità Harlock encapçala la tripulació de l’Arcadia, una nau espacial amb forma de galió, construïda per Tochiro Oyama, el millor amic de Harlock que ha mort. Alguns membres de la tripulació de l’Arcadia són el rodanxó pilot Yattaran, excèntric i una de les notes còmiques; el Doctor Zero; la vella cuinera Masu; la copilot Yuki; i el jove Tadashi Daibi, fill d’un notori científic assassinat per les Mazoni. El repartiment femení es complementa amb Emeraldas, una pirata espacial que és l’amor de Tochiro (i amb la que abans de morir aquest, tindrà una filla, Emayu, que apareix només en la versió anime) i per l’enigmàtica Mime, una esvelta i enigmàtica alienígena que protegida per Harlock que en molts casos li aporta l’equilibri necessari.


Matsumoto havia assegurat inspirar-se en un ex-company de col·legi per la creació del Capità Harlock, mentre que el propi personatge de Tochiro és la seva pròpia autocaricatura. Abans d’obtenir el seu aspecte definitiu, Harlock havia aparegut esbossat en diverses obres anteriors: el manga Kosuko Esper (1968) esta protagonitzada per un Doctor Harlock; el 1969 Harlock serà un pilot alemany de la II Guerra Mundial en Pilot 262: el 1970 Matsumoto el presenta per primer cop com un pirata espacial amb el nom de Phantomunt Harlock; en el western Gun Frontier (1972) serà un pistoler, Franklin Harlock Jr.; a partir de 1973 protagonitzarà alguns relats curts, de nou amb la ciència-ficció com tema; a Esmeraldes (1975) reapareixerà com un pirata, però aquest cop del segle XIX; per arribar finalment al 1977 al manga que suposaria la seva consagració i la del seu autor.


La versió anime del Capità Harlock va ser produïda per Toei, i es composa de 42 episodis. També es va fer el mateix any un llargmetratge de dues hores i mitja, sota el títol: El misteri de l’Arcadia, i una sèria de 22 episodis el 1992, l’Arcadia de la meva joventut. A finals dels noranta, Matsumoto va reviure a Harlock en un manga i una nova sèrie d’anime, Harlock Saga, el 2002. Finalment s’ha fet una nova versió en animació 3D que caldrà veure per valorar respecte a la sèrie original.

A Catalunya la sèrie de 1978 va ser estrenada a mitjans dels anys vuitanta per Televisió de Catalunya, esdevenint una sèrie japonesa molt popular, una space opera amb una trama interessantíssima i un Capità Harlock tant enigmàtic com carismàtic.

Espanya contra Catalunya

Prestigiosos historiadors participaran aquesta setmana a Barcelona en el simposi 'Espanya contra Catalunya', que serà la trobada acadèmica més important que s'haurà celebrat per analitzar aquesta qüestió. El simposi, que durarà del 12 al 14 de desembre i se celebrarà a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (carrer del Carme, 47), ha estat acollit amb irritació pel PP i la premsa de la denominada caverna, ja que analitza el conflicte sense caure en la visió edulcorada espanyola.

El simposi dirigit per Jaume Sobrequés, està organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i s'emmarca en el Tricentenari del 1714. Diversos ponents analitzaran amb criteris històrics, des del segle XVIII fins als nostres dies, les conseqüències que ha tingut per al país l’acció política, gairebé sempre de caire repressiu, de l’Estat espanyol en relació amb Catalunya. L’anàlisi té un caràcter transversal des del punt de vista temàtic, cronològic i disciplinari, amb participació d’historiadors, economistes, juristes, sociòlegs i lingüistes.

 Entre els participants n'hi ha de les diverses escoles i sensibilitats. L'historiador Josep Fontana farà una lliçó inaugural el dia 12 sobre els 300 anys de conflicte polític d'Espanya amb Catalunya. Després el mateix Sobrequés exposarà com al segle XVIII Espanya va centralitzar-se. Agustí Colomines seguirà amb el model d'Estat liberal espanyol del segle XIX, mentre que Josep Maria Solé i Sabaté repassarà els intents catalans d'autonomia als segles XX i XXI, des de la Mancomunitat al segon Estatut. El també historiador Lluís Roura analitzarà la repressió militar a Catalunya. El politòleg Ferran Requejo presidirà aquesta sessió matinal.

La sessió de la tarda estarà dedicada a la repressió econòmica i social, i la presidirà l'historiador Lluís Duran i Solà. L'historiador Joaquim Nadal, president del PSC de Girona, repassarà l'arrencada de l'espoli econòmic al segle XVIII, mentre que Jordi Maluquer de Motes exposarà el pes de la indústria catalana com a motor de l'economia espanyola al segle XIX. L'economista Francesc Cabana detallarà el cost que van tenir les desigualtats espanyoles en l'economia catalana al mateix segle, i la també economista Núria Bosch analitzarà com al segle XXI s'ha arribat a "l'apoteosi de l'espoli".

Divendres la sessió matinal estarà dedicada a la repressió cultural i lingüística, i la presidiran el politòleg Carles Boix. i l'historiador i exdirigent del PSC Antoni Dalmau. L'historiador Jordi Casassas parlarà de les agressions culturals, el lingüista August Rafanell de la pervivència de la llengua catalana, i l'economista Francesc Roca de la falsificació de la història, mentre que l'historiador Salomó Marquès abordarà l'espanyolització del sistema educatiu. Finalment, el professor d'història de la comunicació Josep Maria Figueres plantejarà la repressió dels mitjans de comunicació, i el jurista Tomàs de Montagut detallarà la uniformització espanyola contra el dret propi català.

El tercer dia estarà dedicat als diferents exilis que han patit els catalans, en una sessió que presididirà l'economista Oriol Amat. El director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoverro, explicarà l'exili austriacista, que va ser el primer exili contemporani al país, mentre que el també historiador Ramon Arnabat parlarà dels del segle XIX. Mercè Morales abordarà finalment els de segle XX, especialment el de 1939.

La lliçó de cloenda la farà el sociòleg Salvador Cardús, que analitzarà el paper que ha fet el sentiment d'humiliació com a desencadenant de l'eclosió independentista que viu Catalunya.

dimecres, 11 de desembre de 2013

Helmut Newton


Lou Reed en un llibre sobre Helmut Newton (1920-2004) es declarava un amant incondicional de les seves fotografies. Les trobava increïblement fascinants, eròtiques però també dotades d’una bellesa i imaginació infinites. Newton aconseguia, aparentment sense esforç, això que tants d’altres intentaven sense poder: revela la passió de l’essència a través de la mirada hipnòtica de l’objectiu. No es tracta només de la posada en escena, de la composició, dels vestits i dels accessoris, sinó de la percepció i de la mirada per l’objectiu, a través de la visió de Helmut Newton. Un art de fantasmes, amb rajos-x a les ulleres, que revela la intimitat més profunda de les models. Més enllà de la pròpia nuesa. 



Dues instantànies de la sèrie 200 Motels, agost de 1976