diumenge, 26 de gener del 2014

26 de gener de 1939, la caiguda de Barcelona

Els últims dies del mes de gener de 1939 l’exèrcit franquista va ocupar Barcelona i els municipis que l’envoltaven. Després de la batalla de l’Ebre i malgrat el disseny d’una batalla defensiva organitzada en successives línies de defensa pel general Rojo, la victòria de la Segona República ja no era possible. La capacitat de resistència catalana es va esgotar en la batalla de l’Ebre. El dia 22 van abandonar la ciutat els organismes de govern, i la població havia patit bombardejos constants i estava terriblement desmoralitzada. El riu Llobregat era l'última possibilitat de defensa de la ciutat de Barcelona i per tant de Catalunya, i la República confiava que es convertís en el Manzanares que va evitar la caiguda de Madrid el 1936. 


Es va ordenar destruir els ponts, però l'exèrcit franquista va aconseguir travessar el riu Llobregat i conquerir la ciutat va ser qüestió d'hores per als facciosos. Els franquistes van poder ocupar la ciutat el dia 26 sense resistència. Desprès, malgrat el minuciós pla de retirada tot es va venir avall i tropes i població civil van marxar cap el nord, per refugiar-se a França, amb un allau de nens, civils, ferits i amputats. La Catalunya republicana va enviar 400.000 persones a l’exili fins el 10 de febrer, quan la frontera va ser controlada per les tropes franquistes. L'ocupació de l'Ordal va fer possible que les primeres unitats de l'exèrcit franquista es dirigissin cap el Llobregat. Aquest riu era l'última possibilitat de defensa de Barcelona i algunes unitats de l'exèrcit republicà van intentar resistir en alguns punts claus com ara el pont que comunicava la cruïlla de Quatre Camins amb Molins de Rei. El dia 25 les forces de la 13a divisió van travessar el riu per aquest pont, que no va ser destruït a temps. La caiguda de Barcelona era qüestió d'hores. El dia 24, Franco havia ordenat una maniobra per rodejar i assaltar Barcelona. El general Dávila, cap de l'exèrcit del nord, va donar una instrucció general en què es precisaven les línies d'avenç de cada cos d'exèrcit. El de Navarra ho faria des de Martorell cap a Rubí i Sant Cugat per, posteriorment, llançar l'atac sobre Barcelona des de Vallvidrera i el Tibidabo. I el marroquí ocuparia Molins de Rei, Sant Feliu i Cornellà, constituirien un cap de pont al Prat i establirien contacte amb l'enemic a Esplugues i L'Hospitalet.


Tanmateix, el dia 24, Vicente Rojo donava una directiva en què plantejava, entre altres coses, accions de caràcter defensiu i possibles contraatacs sobre els flancs de l'enemic ni que fos en petites unitats. Aquestes disposicions eren francament il·lusòries, ja que Rojo era perfectament conscient que no disposava de tropes per realitzar-les. Per a la defensa s'aprofitarien tots els accidents naturals des del front Martorell-Garraf fins al límit de Barcelona. La comandància militar de Barcelona organitzaria una defensa en els límits de la ciutat. Es destruirien tots els ponts del Llobregat i al sud del Tibidabo s'emplaçaria tota l'artilleria possible. Aquest cim i el de Montjuïc serien la base de possibles contraatacs en cas de penetració de l'enemic. Davant la por que l'exèrcit franquista envoltés Barcelona, es preveia una línia general de retirada determinada per les localitats de Navarcles, Sant Llorenç Savall, Caldes de Montbui i el Masnou. De totes aquestes mesures la més factible era la destrucció dels ponts sobre el Llobregat i la multitud de rieres que hi havia a la zona. Jordi Amigó ha fet un ampli inventari d'aquestes destruccions: el dia 23, l'exèrcit republicà va procedir a la zona d'Esparreguera i d'Olesa a la voladura del pont de Ferro o Nou, el pont d'Olesa, el pont dels Catalans i el pont del Truquell. Més al sud, a Martorell, va ser volat el pont de l'MZA. La matinada del dimarts dia 24 va ser executada també a Martorell la voladura del pont de la carretera sobre l'Anoia, el pont de la carretera de Terrassa i el pont del Diable sobre el Llobregat. Del pont de la carretera de Terrassa només va explotar el cappont de la riba esquerra i del pont de l'Anoia va quedar destruït sols el cappont de la vil·la. Els ponts van quedar a mig destruir i, amb dificultats, la gent hi passava. Aquesta situació dels ponts a mig destruir es va donar moltes vegades: per manca d'explosius, per sabotatge o per les preses en què es van fer les voladures. El dia 24, unitats del cos d'exèrcit de Navarra van ocupar Martorell. La defensa d'aquest sector anava a càrrec del V Cos d'Exèrcit, comandat pel tinent coronel Enrique Líster, que disposava de les restes de la 11a divisió, la 45a i la 46a, dirigida per Domiciano Leal. Amb el pas del riu Llobregat, la possibilitat de resistència i que aquell riu es convertís en el Manzanares com a sinònim de la resistència a Madrid el 1936 es va esvair ràpidament.


El dia 25, Tagüeña va instal·lar el seu lloc de comandament al vèrtex de Sant Pere Màrtir. A la nit, aquest punt va ser assaltat per soldats de la 13a divisió i Tagüeña i altres comandaments del XV Cos d'Exèrcit van poder escapar miraculosament. Tagüeña es va dirigir cap al centre de la ciutat i va arribar a l'hotel Colon, seu del PSUC. Des d'aquí va organitzar l'evacuació de centenars de ferits que quedaven a l'estació de metro de la plaça de Catalunya. El dia 25, les tropes franquistes van ocupar els nuclis urbans del Prat i Sant Boi de Llobregat. Aquest mateix dia, Castellbisbal, el Papiol, Sant Vicenç dels Horts, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just també van ser ocupats. Sant Joan Despí ho seria la matinada del 26. 


A primera hora del matí del dia 26, pres el cim del Tibidabo i Vallvidrera, eliminades les últimes resistències al pont d'Esplugues, les tropes autodenominades 'nacionalistes' tenen a tocar la victòria més preuada des que es va iniciar la campanya de Catalunya: Barcelona, indefensa, és als seus peus. I aleshores, van entrar per la Diagonal. Només soldats espanyols, els italians (CTV), els alemanys i els temuts 'moros' es queden a les portes. Franco no vol que els italians entrin abans que els espanyols a la ciutat. No hi havia hagut gairebé resistència per part d'una capital catalana exhausta, sense forces ni mitjans per defensar-se. Tal com destacaria la premsa internacional, amb la caiguda de Barcelona es va donar per fet el final de la guerra i tot el que implicava: el final de la República i del govern de la Generalitat. A les tres de la tarda les avantguardes de l'anomenat 'Exèrcit d'ocupació' a les ordres del general Yagüe entren a la ciutat al temps que altres forces baixen per la carretera de l'Arrabassada. Del cantó de l'Hospitalet, els feixistes arriben a la plaça d'Espanya. Ningú no els surt a rebre, almenys en un primer moment. Ni els soldats conqueridors ni els ciutadans conquerits tenen la certesa que en qualsevol moment la ciutat no es converteixi novament en un camp de batalla. Però no passa res, i a dos quarts de cinc el capità de la Legió Víctor Felipe Martínez ocupa el Palau de la Generalitat i la Casa de la Ciutat. Les forces ocupants ja han nomenat alcalde, Miguel Mateu, que espera a Saragossa l'ordre de prendre el seu càrrec. Quant a la Generalitat, Franco ja la va abolir l'abril del 1938, ara només fa fefaent la desaparició de la principal institució de govern catalana, que serà substituïda per la Diputació Provincial.

A les cinc de la tarda les tropes ocupants ja desfilen per la Rambla, el Passeig de Gràcia i altres grans artèries de la ciutat. I ara sí, milers de barcelonins surten a rebre els militars cridant visques a Franco i a Espanya. Centenars de milers de catalans però no ho faran: són camí de França.

Fonts consultades:
PRESTON, Paul (2000): La Guerra Civil española, Barcelona, Ed. Plaza Janés
REVERTE, Jorge M. (2009): El arte de matar. Cómo se hizo la Guerra Civil Española, Madrid, Ed. RBA
TUNÓN DE LARA, Manuel et alii (1989): La Guerra Civil. 50 años después, Barcelona, Ed. Labor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada