dilluns, 31 de març de 2014

Cuerpo a la vista, Octavio Paz (1914-1998)

Tomas Rucker

Un petit poema per recordar el centenari del naixement d'Octavio Paz. 

Y las sombras se abrieron otra vez 
y mostraron su cuerpo: 
tu pelo, otoño espeso, 
caída de agua solar, 
tu boca y la blanca disciplina 
de tus dientes caníbales, 
prisioneros en llamas, 
tu piel de pan apenas dorado 
y tus ojos de azúcar quemada, 
sitios en donde el tiempo no transcurre, 
valles que sólo mis labios conocen, 
desfiladero de la una que asciende 
a tu garganta entre tus senos, 
cascada petrificada de la nuca, 
alta meseta de tu vientre, 
playa sin fin de tu costado. 

Tus ojos son los ojos fijos del tigre 
y un minutos después 
son los ojos húmedos del perro. 
Siempre hay abejas en tu pelo. 
Tu espalda fluye tranquila bajo mis ojos 
como las espalda del río a la luz del incendio. 

Aguas dormidas golpean día y noche 
tu cintura de arcilla 
y en tus costas, 
inmensas como los arenales de la luna, 
el viento sopla por mi boca 
y un largo quejido cubre con sus dos alas grises 
la noche de los cuerpos, 
como la sombra del águila la soledad del páramo. 

Las uñas de los dedos de tus pies 
están hechas del cristal del verano. 
Entre tus piernas hay un pozo de agua dormida, 
bahía donde el mar de noche se aquieta, 
negro caballo de espuma, 
cueva al pie de la montaña que esconde un tesoro, 
boca de horno donde se hacen las hostias, 
sonrientes labios entreabiertos y atroces, 
nupcias de la luz y la sombra, 
de lo visible y lo invisible 
(allí espera la carne su resurrección 
y el día de la vida perdurable) 

Patria de sangre, 
única tierra que conozco y me conoce, 
única patria en la que creo, 
única puerta al infinito.


Microrelat 4: Cafè amarg


Tots dos van perdre un amic el dia que els va anunciar la seva marxa. La notícia va ser tan amarga com el cafè que es refredava a les tasses. L’havien anat perdent poc a poc des de feia un temps. Van saber de seguida que no el tornarien a veure perquè ja ho havien parlat i s’ho esperaven. Els semblava que tothom tenia molt clar que li estava passant menys ell que va ser l’últim en comprendre-ho. 

Havia patit massa i necessitava tornar a començar i havia de trencar amb els records, malgrat que alguns eren bons surant en un mar que els darrers anys s’havia tornat massa negre. Però cada cop costava més no ofegar-se i corria el perill de ser la persona que mai havia volgut ser. Van dir adéu a un amic però van veure com el món guanyava un home feliç

diumenge, 30 de març de 2014

Una altra volta La Volta

Avui s’acaba després d’una setmana la Volta Ciclista a Catalunya. La Volta és la principal cursa ciclista per etapes que es disputa a Catalunya. Iniciada el 1911, és una de les curses més antigues que es disputa a la península i també és també una de les més antigues del món, molt prop temporalment del Tour de França (1903) i el Giro d’Itàlia (1909). Actualment està inscrita al UCI ProTour, la màxima categoria de curses ciclistes mundial. Enguany es celebra la noranta-quatrena edició (no es va disputar entre el 1914-1919, entre el 1920 i el 1921, i entre el 1937 i el 1938).


Mirant antics cartells de La Volta m’ha semblat molt brillant el cartell de l’edició de 1936, celebrada del 13 al 21 de juny, un mes abans de l’esclat de la Guerra Civil. En el disseny brilla i s’entreveu la cartelleria que serà tant militant i destacada durant la guerra sobretot la que treballarà a favor del govern legítim de la República.

Canvi d'hora

Tornem-hi. Avui toca avançar les busques del rellotge, dormir una hora menys, però tindrem tardes més llargues. 


dissabte, 29 de març de 2014

Velocitat espacial

Ara que alguns territoris terraquis poden ser enviats a l'espai, la ciència ha resolt un dels misteris més ocults de la cinematografia: Quina de les naus espacials guanyaria una cursa per l'espai sideral? Una de les divulgadores científiques més importants, Ángela Posada-Swafford, ha respost la pregunta i conclou que la nau de més ràpida de les que es fan i es desfan és l'extraordinària Tardis de la sèrie Doctor Who. La “Time and relative dimension in space tardis” és capaç de transportar els passatgers de a qualsevol punt de l'espai de manera instantània. Aquesta és amb el Cor d'Or (Guia de l'Autoestopista galàctic) i Planet Express de Futurama les tres primeres del podi. De fet són les úniques que gaudeixen del desplaçament instantani.


Deixats els llocs de medalles, els diplomes són per l'incommensurable “Falcó Mil·lenari”, que conduïda per Hans Solo ocupa el primer lloc de les naus capaces d'assolir una velocitat que frega el desplaçament instantani.


En la categoria inferior, les naus amb una velocitat superior a la llum, trobem altres vehicles que freguen la mitologia. L’Enterprise d'Star Trek ocupa la cinquena plaça de les naus més ràpides. L'Enterprise calcula la seva velocitat a través de warp, que equivaldria a la velocitat de la llum.


Després de les grans velocitats entren en la llista i catalogades com a naus de velocitat sublumínica, la Serenity (Firefly) -podria recórrer la distància de la Terra al Sòl en 16 dies- i Jupiter 2 de Perduts a l'espai, que passejava la família Robinson fins Alfa Centauri.


Tanca la llista un altre venerable de l'espai sideral. Una màquina honrada per la memòria i per la seva capacitat d'atac, resistència i velocitat, la Battlestar Galàctica. La famosa nau de la sèrie del mateix nom pot fer gambades de diversos anys llum a la vegada. Ben preparada per al viatge interespacial té el problema que el seu combustible, el tylium, només es troba en alguns planetes de la galàxia.


divendres, 28 de març de 2014

L'Stanbrook, l´últim vaixell de la República


El 28 de març de 1939 salpava del port d'Alacant un vaixell de càrrega anglès, l'Stanbrook, amb uns tres mil republicans vençuts que fugien de la represàlies franquistes. Era l'últim bastió de la República que aconseguia embarcar cap a l'exili, tot i que a la majoria els esperaven, havent arribat a Orà (Algèria), els camps de concentració. No va ser però l'última vaixell en portar republicans. Aquest privilegi el rebria el Winnipeg de Pablo Neruda. 


L’Stanbrook: l’últim viatge

Durant el mes de març de 1939, amb les tropes franquistes havent ocupat tots els territoris, el port d'Alacant va esdevenir el punt de sortida més important per als republicans, el punt de partença d'un llarg exili com el que emprengueren els refugiats de l'Stanbrook.  A finals del mes de març del 1939, en les darreries d’una guerra civil a Espanya que ha dessagnat el país, uns 300.000 republicans havien marxat ja del país, el mes de febrer, a través dels Pirineus. Però aquella sortida ja està barrada. 

A Alacant, on ja hi ha congregades milers de persones. S’espera l’arribada de vaixells per fer front a aquesta gran evacuació, però al port sols n’hi ha un parell, de càrrega, el Maritime i l’Stanbrook, un petit vaixell de 1.383 tones, 70 metres d’eslora i 10 de mànega, construït el 1909 a les drassanes de Newcastle. En una carta datada el 2 d'abril, el capità del vaixell, Archibald Dickson, escrivia: 'El nombre de refugiats embarcats feia pràcticament impossible que ningú pogués moure's a la coberta. Malgrat les crides que vaig fer, no vaig aconseguir que els refugiats baixessin a les bodegues, tot i que més tard uns pocs hi van baixar i van deixar una mica d'espai, que era ocupat immediatament per més gent que pujava a bord.' En la carta, el capità també recorda que la pressa de tots aquells centenars d'individus per a pujar al vaixell havien estat causades 'pels rumors que l'indret seria bombardat per un atac aeri'. Aquesta nau, dedicada al transport de carbó fins l’any 1936, servia ara al millor postor. El seu capità era el gal·lès Archibald Dickson, un marí bregat i amb experiència militar a la I Guerra Mundial, en què visqué l’experiència d’un naufragi. Dickson dirigia una dotació no superior als 10 mariners que degué ser incapaç de retenir l’allau de persones que empentaren per fer-se un lloc al vaixell. Per iniciativa pròpia, empès per les circumstàncies o aprofitant una possibilitat de negoci, o per una barreja d’aquelles motivacions, no totes heroiques, Dickson acollí un passatge molt superior a la capacitat de la nau. La llista oficial recollida per les autoritats franceses a l’arribada al punt de destinació de l’Stanbrook, Orà, parla de 2.683 passatgers.

Al cap de deu minuts de sortir del port va començar un terrífic bombardament de la ciutat i el port. Un cop a mar oberta, el capità va canviar el rumb per despistar l'aviació franquista. Unes vint-i-dues hores després, arribaven al port militar de Mers el-Kebir, a prop d'Orà. Però allà va començar un altre infern. Les autoritats franceses van deixar-hi desembarcar dones i infants, però els homes van estar mesos sense poder tocar terra. Quan, més tard, van desembarcar els homes, els enviaren a camps de treballs forçats, destinats a construir el tren transsaharià. Anys més tard, alguns van integrar-se en la divisió Leclerc que a la Segona Guerra Mundial va participar en l'alliberament de París.

La desesperació dels que no van poder marxar

Després de la sortida de l’Stanbrook restaran al port d’Alacant milers de persones desesperades –es calcula que unes 15.000–. L’estat de nervis, la fam, la set, la desmoralització per la no arribada d’un vaixell salvador anava minant l’esperit d’uns aspirants a exiliats que, malgrat tot, mantenen un cert ordre. Si més no, entre aquella massa hi ha un grapat de les persones més preparades de la zona republicana, entre polítics, intel·lectuals, periodistes o sindicalistes. Els elements més ideologitzats tracten de mantenir la disciplina, però no poques persones albiren ja una destinació fatal. A poc a poc, comencen a produir-se suïcidis: gent que es llança a les roques o empra la seva arma per no enfrontar-se a la realitat que li espera. Algunes escenes són dantesques, com la d’un jove que es pega un tret al pit i, de retruc, mata un ancià a qui li arriba la bala. O la d’algú que puja als cables d’alta tensió per electrocutar-se. O de qui s’obri les venes a navalla. L’escriptor Max Aub relata l’escena d’un home que es pega un tret al cap i la seva sang esquitxa el plat de llentilles que menja un altre home al seu costat. La notícia que Casado i altres membres del Consejo Nacional de Defensa han embarcat a Gandia rumb a Marsella degué tenir també un efecte devastador de desmoralització. A la tarda del dia 30 de març, les tropes italianes de la divisió Littorio entren a Alacant.

Els dies 30 i 31 s’obri una petita finestra a l’esperança: el general italià Gambara sembla disposat a permetre l’evacuació dels republicans a canvi de no ser rebuts a trets a la ciutat. Extraoficialment, el port és zona neutral, però el govern francès no dóna el vist-i-plau a permetre l’entrada en territori francès a cap fugitiu. Tot i això, alguns vaixells cridats pel Comitè Internacional d’Ajuda a Espanyas’acosten al port, però l’absència de marina de guerra britànica i francesa els fa desistir. Una autènticatortura psicològica per als republicans que van abandonant l’esperança per degoteig. Quan les tropes italianes entren al Port, s’han produït mig centenar de suïcidis. Hi ha 16.000 captius, comptant 2.000 dones i nens. Alguns centenars seran reclosos al Castell d’Alacant i d’altres presons. La resta aniran al camp de concentració d’Albatera.

La duresa de l’exili algerià

La sort dels exiliats de l’Stanbrook és diversa: qui té família i refugi a Algèria, evita anar als camps de concentració. Alguns, molt pocs, poden embarcar a França o Amèrica. De la resta se’n fan dos grans grups: els combatents són traslladats als camps de Morand i Suzzoni, en els desolats paratges de Boghari i Boghar. Llocs immunds, on són sotmesos a condicions duríssimes i a una repressió brutal. Els més dèbils i malalts no sobreviuen. Mentrestant, els civils són internats en presons i camps.


El pitjor, amb tot, arribà amb el règim col·laboracionista de Vichy, que emprèn una depuració dels elements més ideològics, els quals aïlla a l’infern de Djénien Bou, amb jueus i nacionalistes musulmans. Alguns republicans anaren a parar a camps de treball, sotmesos a una disciplina salvatge, i emprats per la construcció del Transsaharià, una línia fèrria entre Algèria i Senegal. Amb la caiguda de Vichy, els brutals directors d’aquells camps foren jutjats i condemnats. Els albergs i camps per a civils anaren tancant-se. Molts optaren per restar a Algèria. 


http://www.eltemps.cat/article/2064/%E2%80%98Stanbrook-l%C2%B4ultim-vaixell-que-pogue-fugir-del-terror-franquista-

dimecres, 26 de març de 2014

Necrològica?


Davant de l'allau d'elogis que alguns cops es produeixen després de la mort (i Adolfo Suárez és un cas paradigmàtic: atacat en vida, elogiat en la mort) la reflexió de El Roto és tan lúcida com sempre. 

dimarts, 25 de març de 2014

Vladimir Putin, el net del cuiner



L'avi de Vladimir Putin, Spiridón Ivanovich, va ser cuiner del PCUS i en moltes ocasions va cuinar per a Lenin i Stalin. Veient com ha actuat al llarg de la seva carrera política: intrigant, sense escrúpols, de forma autoritària, amb un missatge democràtic que amaga una realitat que no ho és, Vladimir Putin mereix estar a l'alçada dels anteriors dirigents de la URSS. Una URSS que poc després de la Revolució va deixar el projecte socialista per esdevenir un imperi continuista amb l'expansionisme dels tsars. La Segona Guerra Mundial, utilitzada pe Stalin com una Gran Guerra Patriòtica [russa] que el va legitimar, va aguditzar la russificació. Veient com ha actuat Putin a Crimea (amb un paral·lelisme amb els Sudets envaits per Hitler el 1938 molt gran) es confirma que Stalin estaria molt orgullós de les intrigues del net del seu cuiner. 

diumenge, 23 de març de 2014

Adolfo Suárez, el Della Rovere de la Transició


Amb la mort d'Adolfo Suárez (Cebreros, Àvila 1932- Madrid 2014) marxa un dels protagonistes més importants de la Transició. Després de dues dècades integrat en el règim dictatorial, Suárez va ser designat president del govern espanyol amb l'encàrrec d'iniciar la transició cap a un sistema de llibertats i democràcia que durien a la celebració, el 1977, de les primeres eleccions lliures a l'Estat espanyol des del 1936. 

Adolfo Suárez es va llicenciar en dret per al Universitat de Salamanca per doctorar-se posteriorment a la Universitat Complutense de Madrid. La seva carrera política dins el règim franquista arrenca el 1958, quan entra a formar part de la Secretaria General del Movimiento. Fou cap del Gabinete Técnico de la Vicesecretaría General del Movimiento i director del Gabinete Jurídico de la Delegación Nacional de Juventudes. El 1967 esdevé Procurador en Cortes per Àvila. Nomenat governador civil de Segòvia (1968), després fou director general de Radiodifusión y Televisión (1969-73). Pel març del 1975 ocupà la vicesecretaria general del Movimiento i, pel desembre següent, la secretaria general. 



El juliol del 1976, és nomenat a dit per Joan Carles per formar govern i avançar en el desmuntatge de la superestructura franquista. El nomenament va sorpendre a tothom, ja que malgrat ser un home del règim no apareixia en les travesses, en les que un del millor posicionats era Manuel Fraga. Però el líder d'Alianza Popular i exministre de Franco ho sabia tot però no entenia res, mentre que Adolfo Suárez no sabia res però ho entenia tot. Suárez impulsà la transformació del règim franquista en una democràcia de tipus occidental. Amb aquesta finalitat promogué la celebració d’un referèndum (15 de desembre de 1976), que li permeté de convocar eleccions generals, que tingueren lloc el 15 de juny de 1977. Guanyades per la coalició electoral Unión de Centro Democrático, que presidia, fou confirmat en el càrrec pel rei i formà un nou govern (juliol del 1977), en el qual introduí successius canvis parcials (febrer del 1978, abril del 1979, maig i setembre del 1980). Orientà amb criteri pragmàtic la configuració del nou sistema polític, tasca per a la qual obtingué el suport de l’oposició (pactes de la Moncloa, octubre del 1977), pactà amb Josep Tarradellas el restabliment de la Generalitat de Catalunya i cultivà la seva popularitat com a líder carismàtic d’Unión de Centro Democrático. Fortament desgastat per l’exercici del poder i afeblit per les discòrdies al si del propi partit, pel gener del 1981 dimití de la presidència del govern i la d’UCD, de la qual es separà.

La situació econòmica del país era de profunda crisi (en part diferida pel règim franquista des de 1973); la legalització del PCE li va suposar l’enemistat d’una part de l’exèrcit que el responsabilitzava de poca contundència contra el terrorisme d’ETA; la llei del Divorci el va distanciar de la omnipresent i poderosíssima església catòlica; la banca i el capital tampoc li perdonaren que la seva política econòmica no fos més liberal; els EUA no veien amb bons ulls la reticència a l'entrada d'Espanya a l'OTAN. I davant la pèrdua de suports i de popularitat el rei Joan Carles I va conjugar el seu cognom i va “borbonejar” Suárez.

Deia en el seu discurs de dimissió «Mi marcha es más beneficiosa para España que mi permanencia. Yo no quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España», i va marxar, però abans va ser un dels protagonistes del 23-F. Durant la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo el 23 de febrer de 1981, i la irrupció de Tejero al Congrés, Adolfo Suárez va ser amb Gutiérrez Mellado l’únic polític que es va enfrontar als colpistes. 

A l’agost del 1982 fundà un nou partit, Centro Democrático y Social (CDS). Diputat per Madrid (1977, 1979, 1982, 1986 i 1988), el 1989 fou nomenat president de la Internacional Liberal. El 1991, després dels mals resultats del CDS a les eleccions, dimití els seus càrrecs polítics. Duc de Suárez des del 1981, el 1994 la Generalitat li concedí el premi Blanquerna en agraïment a la seva tasca pel reconeixement i la projecció de Catalunya. El 1996 li fou lliurat el Premio Príncipe de Asturias de la Concordia pel paper exercit durant la transició política espanyola i el 2008 el Toisó d’Or, màxima distinció de la Casa Reial espanyola.

L’historiador Bernat Muniesa, en el seu llibre Dictadura y Transición. La España Lampedusiana (2005, pàgina 129 i següents), interpretava la figura d’Adolfo Suárez comparant-lo amb el general Della Rovere. El general Della Rovere, un personatge de cine, interpretat per Vittorio De Sica, protagoniva d’un film de Roberto Rossellini de 1959. A la pel·lícula De Sica es diu Vittorio Emmanuele Bertone i viu a la Itàlia de 1944, en els darrers moments de l’ocupació nazi. És un home avesat a la picaresca que en un moment donat és captat pels alemanys i empresonat amb la missió de delatar els reclusos que formen part d’una xarxa partisana. Per aconseguir-ho s’ha de fer passar per un tal general Della Rovere, cap dels combatents antifeixistes que ha mort fa poc. Però, un cop a la presó, Bertone es fa seu el paper i se’l creu, fins al punt de creure’s que és realment el general Della Rovere. Finalment, arriba fins a les últimes conseqüències i mor afusellat al crit de «Visca Itàlia!» Bernat Muniesa utilitza la comparació per explicar un Suárez que, provinent del Movimiento franquista, acaba creient-se el paper de dirigent democràtic i essent un dels pocs que s’atreveixen a enfrontar-se físicament als colpistes la tarda del 23 de febrer. 


Amb el pas del temps els hipòcrites que el van crucificar: Església, l'exèrcit, els empresaris, els franquistes, els socialistes (es recorden poques oposicions tan dures com la que va patir Suárez a mans de Felipe González), la dreta (que de seguida fugí de la caduca UCD cap a l'ultramontana AP)... ara el reivindiquen. Misèries i mentides de la política. 

divendres, 21 de març de 2014

Dia Mundial de la Poesia: Oda a Espanya de Joan Maragall


Avui Dia Mundial de la Poesia m’ha semblat oportú recordar l’Oda a Espanya del poeta Joan Maragall. Escrita l’any 1898, després de la Guerra de Cuba, intentava incidir en la Regeneració del sistema de la Primera Restauració Borbònica. L’inici del poema amb el famós “Escolta, Espanya…” il·lustra el continuat intent fracassat i repetit des de Catalunya per canviar les tendències dominants en la política espanyola. Però per ser escoltat cal que des de l’altre banda hi hagi voluntat de diàleg i durant tres segles no ha estat possible i ara ja sembla impossible.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill 
que et parla en llengua - no castellana: 
parlo en la llengua - que m'ha donat la terra aspra: 
en 'questa llengua - pocs t'han parlat; 
en l'altra, massa. 

T'han parlat massa - dels saguntins 
i dels que per la pàtria moren: 

les teves glòries - i els teus records, 
records i glòries - només de morts: 
has viscut trista. 

Jo vull parlar-te - molt altrament. 
Per què vessar la sang inútil? 
Dins de les venes - vida és la sang, 
vida pels d'ara - i pels que vindran: 
vessada és morta. 

Massa pensaves - en ton honor 
i massa poc en el teu viure: 
tràgica duies - a morts els fills, 
te satisfeies - d'honres mortals, 
i eren tes festes - els funerals, 
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens dels fills 
que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar; 
i tu cantaves - vora del mar com una folla. 
On són els barcos. - On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava: 
tot ho perderes, - no tens ningú. 
Espanya, Espanya, - retorna en tu, 
arrenca el plor de mare! 
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal; 
que el plo' et torni feconda, alegre i viva; 
pensa en la vida que tens entorn: 
aixeca el front, 
somriu als set colors que hi ha en els núvols. 

On ets, Espanya? - no et veig enlloc. 
No sents la meva veu atronadora? 
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills? 
Has desaprès d'entendre amb els teus fills? 

Adéu, Espanya! 

Joan Maragall (1898)

Microrelat 3: La fugida

Gyula Hálasz (també conegut com Brassai)

Va desaparèixer entre la ciutat adormida  buscant refugi en les ombres dels fanals que dibuixaven un laberint de llums i contrallums. Plovia quan va baixar del tren que l’havia portat des del passat i va creure que el seu secret estaria a resguard i que ningú no pensaria  seguir el seu rastre. L’anonimat de la massa tranquil·litzava les seves pors i poc a poc va començar a oblidar les raons de la seva marxa.


De fet al cap dels anys els records eren cada cop més febles. Per això li va costar reconèixer que aquell rostre mullat per la pluja que entreveia entre les llums i ombres de la nit era el motiu  de la seva escapada. Però quan va intentar articular un “ho sento” va entendre que no hauria de haver fugit mai. Malgrat el dolor encara l’estimava. 

dijous, 20 de març de 2014

La vie en rose: 50 anys amb La Pantera Rosa


Avui fa 50 anys s´estrenava la pel·lícula que va veure nàixer la Pantera Rosa. Amb Peter Sellers en la pell de l’inepte inspector Clouseau i David Niven en el paper d’un elegant lladre que es vol apoderar d’un fabulós diamant conegut com La pantera rosa. El film va tenir un èxit tan aclaparador que va provocar l’inici de la saga i va propiciar el naixement del divertit personatge animat que protagonitzava els títols de crèdit del film (meravellosament musicats per Henry Mancini). 



Finalment La Pantera Rosa va acabar tenint carrera pròpia, un show on compartia protagonisme amb els gags de l'inspector Clouseau i fins i tot un os formiguer, però del que era l'estrella absoluta. La sèrie de dibuixos animats d’aquesta entranyable i muda pantera que tot ho veia de color de rosa i a la que contínuament li succeïen tota mena de desgràcies és un dels millors remeis per l’ensopiment i garantia segura de diversió, tan avui com quan era petit i la veia els divendres a la tarda quan surtia del cole. Perquè la vida, moltes més vegades de les que ens sembla, és de color rosa.


La primavera, de Sandro Botticelli


Que millor que rebre la primavera amb aquest meravellos quadre de Sandro Botticelli (1445-1510): l' Al·legoria de la Primavera. 1477/1485-87, realitzat en tremp sobre fusta (202 x 314 cm) i que actualment es conserva a la  Galleria degli Uffizi. 

L'obra, d'una exquisita bellesa mostra com  al centre apareix Venus, la deessa de  l'amor, a la dreta, Zèfir, el vent que persegueix a la nimfa de la Terra, Cloris, que en ser tocada  per ell es transforma en Flora, deessa de la vegetació i de les flors; per damunt de Venus està Cupido, que dirigeix les seves fletxes a les tres Gràcies, en concret a la del centre, Castitas,  que mira al déu Mercuri, missatger dels déus i nexe entre el cel i la terra. Botticelli aconsegueix un ambient melancòlic, sense utilitzar la perspectiva, amb  línies que marquen ritmes suaus, de manera que les figures semblen surar, i amb un gran detallisme i una composició molt equilibrada, amb una llum homogènia i un color delicat. 

Una pintura perfecte per començar una estació plena de vida. 




dimarts, 18 de març de 2014

Vol 714 a Sidney, i el misteri de Malasyan Airlines



Aquests dies l’estranya desaparició del vol MH370 de Malasya Airlines i les conjectures sobre un possible segrest m’han recordat la trama de l’àlbum de les aventures de Tintín Vol 714 a Sidney. 



L’àlbum marca el retorn a l’aventura. Va començar a sortir al setmanari Tintín, el setembre del 1966, quatre anys després d’acabar-se Les joies de la Castafiore. Sorgeix una nova figura: el molt riquíssim Laszlo Carreidas, l’home que mai no riu. Aquest home és un milionari, propietari d’avions i companyies petrolieres, i de la beguda Sani-Cola. Aquest personatge fou inspirat per Marcel Dassault. És un tipus paradoxal: pertany als bons, però sota l’efecte del sèrum de la veritat, apareix com un ésser sense massa escrúpols a l’hora d’amassar la seva fortuna. Quan Tintín, Haddock i el professor Tornasol es dirigeixen a Sidney a un Congrés Internacional d’Astronàutica retroben al pilot estonià Szut, que està treballant per a Carreidas. Aquest els convidarà al seu avió privat, el Carreidas 160 (excepcionalment dibuixat per Roger Leloup) però aviat el tranquil viatge es converteix en una inesperat segrest quan  reapareixerà en Rastatopoulos, qui crèiem que s’havia ofegat al final de Stock de coc, i al seu amic Allan.

El Carreidas 160


Cap al final de la història, trobarem a Mike Ezdaditoff, personatge inspirat en Jacques Berger, autor del llibre Le Matin des Magiciens i animador de la revista Planète. Aquí veiem la fascinació que sentia l’Hergé pels fenòmens paranormals i extraterrestres.

Volant baix per esquivar els radars

dilluns, 17 de març de 2014

#jollegeixo. Dia de la poesia catalana a internet: 17 de març

Mai cap amant no ha gosat arribar 
al lloc extrem des d’on tu m’acarones. 
De dins enfora, amor, sento les ones 
i em faig areny i duna i penyalar. 

Sorra i record de demà, mans enceses 
pel risc, mirall de l’ombra de l’ahir 
que et congrià i et féu hoste de mi, 
jo visc en tu, en les teves escomeses. 

Tu vius en mi i et mous pel clos comú 
-aigua a l’aguait de les veus de la terra 
que esborra amb sal el rastre de la guerra- 

¿Sents el llevant com tempta, cor dejú, 
els molls remots on l’urc se’m desaferra? 
Creixent en tu, la mar i jo som u. 

Maria-Mercè Marçal, Sal Oberta (1982)

Fotografia de Nirrimi Hakanso

dissabte, 15 de març de 2014

Idus de març


Tal dia com avui 44 aC, Juli Cèsar va ser assassinat per un grup de senadors. Avui són els Idus de març, Idus Martii o Idus Martiae, a l'època romana dies de bona sort, però no per a tothom o pregunteu-li al Juli...

divendres, 14 de març de 2014

La piràmide social segons Forges


La piràmide social segons Forges, i la veritat és que no li falta raó.

dimecres, 12 de març de 2014

Microrelat 2: Decisions


Va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat. Va comprendre que la vida li havia donat una nova oportunitat i calia aprofitar-la. Que el pare ingressés a l’hospital per un atac cardíac el mateix dia que va saber que per fi ell també seria pare el va fer pensar molt. A l’hospital, mentre esperava que el pare no morís ho va tenir clar. No podia permetre que trenta anys després el seu fill passes pel que ell estava passant i per això havia de canviar: es va proposar no tornar a fumar però també va decidir que treballaria amb el pare. A punt de perdre’l es va adonar que malgrat que havia perjurat que no tornarien a treballar junts era absurd seguir fent-ho pels altres, de prestat. De fet els lladres eren més honrats que els directius de bancs i deien menys mentides.

dimarts, 11 de març de 2014

11 de març, el dia de la doble infàmia



Els atemptats gihadistes de Madrid de l'11-M van anar acompanyats d'un intent del PP de manipular l'opinió pública, amb el propòsit d'endossar-los a ETA. 

El dia 11 de març de 2004 , entre les 7:36 i les 7:40, deu artefactes van esclatar a quatre trens de rodalia de Madrid. Era l'hora punta i els vagons anaven plens. Van matar 191 passatgers i en van ferir 1.858. Dos artefactes més van esclatar d'una manera controlada i un tercer es va desactivar. L'atemptat més mortífer del fonamentalisme islàmic a Europa s'esqueia tres dies abans de les eleccions espanyoles del 14 de març de 2004, i l'intent del PP, per boca del ministre d'Interior Ángel Acebes, d'atribuir-lo a ETA va mobilitzar espontàniament molts ciutadans. El PP s'havia sumat amb entusiasme a la guerra de l'Iraq i saber qui havia fet l'atemptat era essencial. Si hagués estat d'ETA, segurament que hauria ratificat la línia de duresa del govern del PP i l'hauria afavorit electoralment. Però, que fos obra d'al-Qaida era un inconvenient seriosíssim que li podia costar el govern, com, amb l'agreujant de la manipulació, l'hi va costar.

Tres anys i mig més tard, el 31 d'octubre de 2007, es va publicar la sentència del judici, que considerava provat quel'11-M va ser inspirat per la xarxa al-Qaida , en resposta a la participació espanyola en la guerra de l'Irac, i perpetrat per una cèl·lula gihadista, set membres de la qual es van suïcidar el 3 d'abril de 2004, quan la policia els va encerclar en un pis de Leganés.

Immediatament després de l'atemptat el govern espanyol va decidir una gran manipulació informativa per a atribuir la matança a ETA. Però les coses no eren gens clares i el mateix dia 11 a mig matí els indicis que era un atemptat gihadista ja eren clars. Mentre tots els mitjans espanyols demostraven les seves limitacions ignorant la conferència de premsa de Batasuna, que deslligava ETA de l'atemptat, Clarín, a Buenos Aires, publicava en la seua web una llarga entrevista amb Arnaldo Otegi. També els mitjans internacionals van començar a dir obertament que l'autor de la matança era al-Qaida, mentre diaris com El País o El Periódico treien al carrer edicions especials atribuint-la a ETA..., després d'una telefonada d'Aznar als directors. Però mentre els diaris mentien obeïnt la veu de l'amo la gent cada cop era més conscient de la farsa que s'estava orquestant i creixia la indignació. 



El Partit Popular, contra tots els pronòstics, va perdre les eleccions del diumenge 14, en bona part perquè dissabte a la nit la pressió del carrer, dels mòbils i, potser per primera vegada, d'internet va desmuntar la seva farsa informativa. Per desgràcia aquells dies vam assistir a una doble infàmia: la infàmia dels terroristes islamistes i la infàmia de la dreta espanyola que va mentir conscientment sobre les causes dels assassinats. Massa infàmia junta. Una infàmia que ha estat i és la forma de fer política d'alguns partits i creadors d'opinió. 

diumenge, 9 de març de 2014

Cuando John Ford era facha, per Arturo Pérez-Reverte


Interessant article d'opinió d'Arturo Pérez-Reverte, aparegut a XLSemanal l'1 de març de 2013, sobre John Ford que subscric plenament:

Ayer, por enésima vez, me calcé La legión invencible. Y entre esta noche y mañana caerán las otras dos. Me refiero a Fort Apache y Río Grande, que cierran la trilogía clásica de John Ford sobre la caballería de los Estados Unidos en las guerras indias en torno a 1870. Es raro que pase más de un año de mi vida sin que vuelva a ver esas tres películas, y lo mismo ocurre con el resto de la obra de Ford; en especial con El hombre tranquilo y No eran imprescindibles, y con los westerns Misión de Audaces, Dos cabalgan juntos, Centauros del desierto y El hombre que mató a Liberty Valance. En materia de cine, y con todo el respeto para directores que admiro hasta la adoración -Río Bravo, de Howard Hawks, por ejemplo, es mi película del Oeste favorita, y Sin perdón, de Clint Eastwood, me parece una obra maestra-, para mí, John Ford sigue siendo literalmente Dios padre. Y John Wayne, por supuesto, su encarnación sobre la tierra. 


Cómo es La legión invencible, diablos. De emocionante y perfecta. Cómo están todos. Con qué talento y sensibilidad extraordinarios nos introduce Ford en los entresijos de un mundo épico, hecho de carne y hueso, donde una palabra, un silencio, una mirada, tienen tanta importancia como el rayo que descarga a lo lejos mientras los hombres caminan con los caballos de la brida, el polvo asentado sobre los rostros fatigados, el cuero empapado en sudor, el roce de viejos uniformes azules sobre gastadas sillas de montar, el valor resignado y profesional de soldados hechos a morir por cincuenta centavos al día. Y cómo es John Wayne, oigan. Cómo está, haciendo de capitán Brittles o de capitán York. Poniéndose unas gafas casi a hurtadillas para leer, el día de su jubilación, la inscripción en el reloj de plata que le han regalado los hombres de la compañía C. Encarnando ese patriotismo honrado, perfectamente compatible con la crítica a los abusos e imperfecciones del sistema. Rindiendo homenaje al bando vencido en la guerra civil -la dignidad y el valor como factor de respeto mutuo, reconciliación y memoria- cuando al viejo general que tras la derrota del Sur se alistó en la caballería como soldado raso, muerto ahora en combate contra los indios, permite que lo entierren los otros soldados sureños cubierto por la bandera confederada.

 Cada vez que veo una de estas películas me acuerdo de aquellos idiotas que en los años 60 y 70 llamaban a John Ford director fascista -hacía películas de soldados, morían indios, manejaba épica militarista, camaradería machista y cosas así- mientras también John Wayne se llevaba lo suyo: reaccionario, chuleta, pésimo actor; incluso acababa de hacer una película llamada Boinas verdes -muy mala, por cierto- donde los norteamericanos iban de buenos en la guerra de Vietnam. Y sin embargo, muchos de aquellos cantamañanas de ambos sexos se deshacen ahora en elogios a John Ford como clásico indiscutible del cine, y alaban a John Wayne como uno de los grandes actores de Hollywood. Hablo de ésos que despreciaban al Clint Eastwood de Harry el sucio o El sargento de hierro llamándolo violento reaccionario que, en consecuencia, hacía pésimas películas; y que ahora, sin embargo, babean públicamente con cada nueva obra de este actor-director, sobre el que han resuelto el conflicto moral calificándolo de cineasta de culto, como a Tarantino y Kitano. Y así pueden hacerlo compatible, los muy capullos.

Permitan un consejo fordiano. Si no conocen la obra del maestro de maestros, empiecen por la trilogía de la caballería. Si la conocen pero no se detuvieron en ella, vuelvan a verla despacio. Y también, si quieren, echen antes un vistazo a dos libros clave para disfrutarlas más. Uno es Jinetes en el cielo, donde Eduardo Torres-Dulce estudia la trilogía fordiana al detalle. El otro son los magníficos relatos de James Warner Bellah recogidos en Un tronar de tambores: media docena de historias cortas, secas, perfectas -Masacre es mi favorita-, que inspiraron los guiones. Así, cualquiera de las tres películas se convierte en una experiencia todavía más intensa y emocionante: las mujeres viendo a sus hombres alejarse del fuerte, la resignación de Thursday y los sargentos esperando el último ataque apache, el herido cabo Qyane reprochando respetuosamente «Pero usted no estaba, señor» al capitán Brittles... O la que para mí es la mejor escena de La legión invencible; la que refleja el espíritu y la camaradería que el irlandés Ford supo imprimir en cada una de sus películas: cuando la columna se aleja al trote, dejando a unos pocos para cubrir la retirada, y los jinetes pasan ante la cámara mientras suenan los primeros disparos a su espalda, cada uno de ellos cabalga con la cabeza vuelta para mirar atrás, al otro lado del río, donde combaten sus compañeros.

http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/749/cuando-john-ford-era-facha/

dijous, 6 de març de 2014

Microrelat (1): Ulls verds


Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda. Ell no comprava la premsa. Creia que les notícies eren una forma d’entreteniment molt mentider i preferia les novel·les. Però havia acabat el darrer llibre de la biblioteca i no portava cap altre. Mentre la resta del passatge s’abstreia amb la cara enlluernada per la pantalla del mòbil un titular li va cridar l’atenció: un estudi d’una prestigiosa universitat deia que les persones que llegien tenien una esperança de vida superior a la resta. I era veritat. A ell la lectura li permetia viure més vides que la seva, una vida que li semblava grisa i avorrida. Però llavors, quan el bus va frenar de cop i va estar a punt de caure sobre la noia del diari ella es va girar i es va adonar que tenia els ulls més verds que mai havia vist...

dimarts, 4 de març de 2014

La Guerra de Crimea (1853-1856)


La Guerra de Crimea (1853-1856) va ser un conflicte bèl·lic provocat per les ambicions de l’imperi tsarista sobre una part del territori turc i, d’una manera immediata, per la pretensió russa d’exercir una certa jurisdicció damunt els vint milions de cristians ortodoxos que vivien a l’Imperi Turc, encara gran però decadent. Enfortida pel seu paper de gendarme europeu durant les onades revolucionàries del 1848 i per les grans explotacions de blat, Rússia volia assegurar-se la sortida a la Mediterrània aprofitant la feblesa de l’imperi otomà. El Tsar creia que podia arribar a una acord amb la Gran Bretanya. L’Imperi Turc era el malalt d’Europa i es podien repartir la seva herència: proposava que Gran Bretanya ocupés Egipte per salvaguardar la ruta a la Índia, mentre que Rússia rebria Moldàvia, Valaquia, Bulgària i Constantinoble (que es convertiria en un port franc). 


La negativa turca portà Nicolau I a la invasió dels principats del Danubi, Moldàvia i Valaquia. La guerra esclatà oficialment el 23 de setembre de 1853; no assolí, però, unes grans dimensions fins que França i la Gran Bretanya, tement l’expansió territorial de Rússia, decidiren d’intervenir-hi (27 de març de 1854) a favor de l’Imperi Turc. Àustria i Prússia es mantingueren neutrals, i Rússia restà completament aïllada. La flota britànica va bloquejar amb èxit les sortides de Rússia al mar Bàltic i al mar Negre. L’acció bèl·lica es concentrà a la península de Crimea. Una força combinada franco-britànica de prop de 50.000 homes va desembarcar el setembre de 1854 i els russos procediren a la fortificació de Sebastòpol. Després de la pressió franco-britànica Rússia abandonà els principats però el conflicte continuava. El còlera i la congelació causaven una mortalitat major que el propi enemic. La campanya de Crimesa es va convertir en un escàndol públic a causa de la ineficàcia dels caps militars i la negligència al no assegurar equipament, subministraments mèdics i atenció medica a les tropes. França va reclutar 150.000 homes per la campanya i pel gener del 1855 Cavour envià 10.000 soldats per ajudar els aliats en nom del Piemont (l’objectiu era situar el regne del Piemont en l’esfera internacional contra l’Imperi Austro-Hongarès). L’estiu de 1855 es va llançar un nou atac general, i el setembre una divisió francesa sota el comandament del general Maç-Mahon va obrir una escletxa en les defenses del Sebastòpol. La ciutat es va rendir poc després. El tsar Nicolau I va morir el 1855 i el seu successor Alexandre II va accedir a negociar la pau (1 de febrer de 1856). 


El tractat de París (30 de març de 1856), de durada efímera, disposà la integritat territorial de Turquia, la negativa a Rússia dels drets sobre els cristians de Turquia i la desmilitarització de la mar Negra. Rússia va cedir la vora esquerra de la boca del Danubi a Moldàvia. Moldàvia i Valaquia s’unirien com Romania el 1859. El conflicte es tancava en fals, i s’abonava el camí cap a posteriors disputes a l’entorn de la feblesa otomana. 

A Rússia la derrota a la Guerra de Crimea va provocar una commoció nacional: els russos van ser conscients de la seva inferioritat militar provocada per la no industrialització, la inexistent xarxa ferroviària que no permetia traslladar les tropes i per la estructura social servil, ja que molts serfs es negaven a combatre. El nou Tsar va reconèixer la necessitat de dos mesures: l’emancipació dels serfs (1861) i la industrialització dirigida des de l’Estat. 


La Guerra de Crimea va ser la primera guerra fotografiada i amb corresponsals que enviaven cròniques que “informaven” sobre l’evolució del conflicte. Es calcula que a la Guerra de Crimea van morir uns 250.000 soldats i 750.000 civils. 

A l’Estat espanyol, que va enviar el General Prim com observador militar, la guerra de Crimea serví per a reactivar intensament l’economia gràcies a les exportacions extraordinàries de cereals en restar blocada la sortida de la producció russa. Les vendes augmentaren el poder adquisitiu de la població de Castella i, de retruc, la demanda de productes tèxtils catalans. D’ací la dita popular “Déu nos dono pluja i sol i guerra a Sebastòpol”.


L’Edifici del Banc d’Espanya a Barcelona


L’Edifici del Banc d’Espanya a Barcelona ocupa una de les cantonades principals de la Plaça Catalunya, en ple centre de la ciutat, des de la seva inaguració el 1955. L’edifici del Banc d’Espanya a Barcelona, obra de l’arquitecte Juan de Zavala, és una de les primeres grans estructures de formigó de la ciutat. Consta de 3 soterranis i 10 plantes en altura, amb una superfície total de 27.600 m2. D’estil eclèctic, està construït amb doble façana que acaba en xamfrà. Compta amb revestiment de granit des del basament fins a la primera planta i de carreuat de pedra de Montjuïc a la resta.


L’ornamentació externa és mesurada. Per sota del primer pis pengen, com a lluminàries, unes torxes mercurials de bronze, que recorden la tasca comercial i bancària de l’entitat. La cornisa del revestiment granític presenta ressalts de pedra blanca amb motius dels diferents sectors productius, en particular d’aquells vinculats al mar.



El Banc d’Espanya havia obert les seves portes a Barcelona el 5 de novembre de 1874, només vuit mesos després d’obtenir el monopoli d’emissió de bitllets en territori nacional. S’instal·la en una casa del número 2 del carrer Ample propietat de Manuel Girona, director i promotor del Banc de Barcelona. Contràriament a allò que s’esdevé en altres ciutats, el Banc d’Espanya no es fusiona amb el banc d’emissió allà operatiu, el Banc de Barcelona, que es reconverteix en banc comercial.

El 1892 es trasllada, en règim de lloguer, a les Rambles. El 1932, adquirirà un edifici noucentista de l’Avinguda de la Catedral (un edifici potser més interessant que l'actual), que des de la seva reubicació a la Plaça Catalunya passarà a ser seu de Caixa Catalunya i avui és l’oficina principal del que resta de CatalunyaCaixa.



diumenge, 2 de març de 2014

Quaranta anys de l'assassinat de Salvador Puig d'Antich


El dos de març del 1974 el militant del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) Salvador Puig Antich (Barcelona, 1948) va ser executat al garrot pel règim franquista, després de ser jutjat per un Tribunal Militar i condemnat a la pena capital com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Francisco Anguas Barragán a Barcelona. El règim franquista, ferit en l’orgull per la mort de Carrero Blanco volia venjança i per això va matar a Salvador Puig Antich i a George Michel Welzel (alies Heinz Ches).

Quaranta anys després el seu cas continua sent motiu d'actualitat, i no pas pel fet de la commemoració més o menys rodona, sinó perquè el procés a què va ser sotmès va estar ple d'irregularitats i encara a dia d'avui es reclama la revisió del cas. De fet, en el desenvolupament del cas hi va haver-hi moltes irregularitats, des de la declaració que hauria fet Puig Antich, quan no podia parlar a causa d'un tret a la boca, fins a l'autòpsia del policia mort, feta en dependències policials i no hospitalàries. Fins i tot Anguas Barragán va rebre trets d'altres policies que van participar en el tiroteig previ a la detenció de Puig Antich. 


Avui s’ha llegit aquest manifest tot recordant la seva mort. Moltes de les reflexions i lluites de Puig d'Antich són encara vàlides. En molts aspectes no hem millorat:

«És projectant-nos en el futur, sentint el pes del present, on radica la nostra raó d’ésser» [Salvador Puig Antich, carta a la seva germana Marçona escrita el desembre del 73 des de la presó Model de Barcelona.] 

Avui, 2 de març, fa 40 anys de l’execució de Salvador Puig Antich a la presó Model de Barcelona. Salvador, membre del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament) era un revolucionari anticapitalista i llibertari que encaminà la seva lluita d’acció autònoma a la transformació radical de la societat. Del 1974 ençà moltes il·lusions i esperances col·lectives han estat frustrades i avortades, començant pel gran frau històric i social que ha estat la transició cap a una democràcia hereva de la dictadura franquista que perpetua i manté intacta l’estructura de dominació capitalista. Ahir com avui ens neguen la possibilitat i la capacitat de ser nosaltres mateixes, de ser les protagonistes de les nostres vides i la nostra història. Vivim una fal·làcia de “llibertat” que ens permet només criticar el sistema però sense possibilitat de canviar res. Davant de l’hegemonia del capitalisme global i corrupte, cada cop més salvatge i explotador, que s’erigeix com a única alternativa d’organització social i econòmica, hem de plantar cara per avançar col·lectivament mitjançant l’autoorganització, l’autogestió de les lluites, l’acció directa i la pràctica antiautoritària amb la finalitat d’aconseguir nous espais alliberats que permetin desenvolupar l’alternativa d’una futura societat llibertària.

El capitalisme global està generant una nova esclavitud per un gran nombre de persones a les que es condemna a la misèria total, moral i econòmica. Avui encara, 40 anys després de la seva mort, el seu record viu en tots aquells i aquelles que combatem la dominació que exerceix el capital en totes les seves formes. La seva memòria, la seva vida immolada, enlaira i ennobleix aquesta lluita desigual però inevitable, irrenunciable contra totes les formes de dominació del capitalisme autòcton i global i dels seus servidors, envers el nostre alliberament real, individual i social.