Borbón y cuenta nueva

Dilluns 2 de juny de 2004 Joan Carles I d’Espanya ha anuncia l’abdicació com a rei d’Espanya i la successió en la persona del seu fill Felip de Borbó i Grècia que regnarà amb el nom de Felip VI a partir del 18 de juny. Com deia Bernat Muniesa, un dels millors professors que vaig tenir a la facultat de Geografia i Història: Borbón y cuenta nueva.

Molts interrogants i reflexions es plantegen al voltant d’aquesta notícia. S’acaba el regnat de Joan Carles I, molt llarg, de trenta-nou anys i ja és temps per valorar-ho. Òbviament hi ha un cert balanç positiu: l’any 1975 quan el va iniciar el país era una dictadura i ara és una democràcia equiparable en bastants aspectes a les democràcies de l’entorn (amb tots els seus inconvenients i limitacions, però democràcia). Però en el seu naixement rau un dels principals inconvenients del sistema. La monarquia va ser una imposició del dictador Franco, que un cop consolidat després de la Guerra Civil, va reconvertir el país en un Regne i que després dels problemes personals amb Joan de Borbó, el pare de Joan Carles I, va decidir que fos Joan Carles qui el succeís com a cap de l’estat.  Joan Carles I ha estat rei, doncs, per la voluntat expressa d’un dictador. Cert és que després la Constitució de 1978, aprovada per la majoria del poble espanyol (del 1978) el legitimà, però, era possible escollir una resposta diferent a l’aprovació de la Constitució?. Sincerament crec que no, penso que la monarquia va disposar d’una base àmplia, però també és cert que bastants dels que la van recolzar ho van fer perquè no hi havia més remei.

Després dels primers i frenètics anys de la Transició, el 23-F suposa un dels moments més inquietants de la figura del Rei. Si bé el discurs oficial ha presentat a Joan Carles com el salvador de la democràcia aquella dissortada nit d’hivern de 1981, alguna cosa no acaba d’encaixar en el relat. Falten peces o elefants.

Des de 1982, amb el sistema consolidat després del 23-F, la monarquia va viure els moments més plàcids de la Segona Restauració Borbònica. Però amb el temps la situació va canviar, es van creure invulnerables, i el conte de fades d’una família reial exemplar que ens havien intentat vendre va resultar fals. Negocis dubtosos, desavinences familiars, múltiples infidelitats del rei a la reina, caceres, amistats perilloses... van començar a ser més que un rumor a partir del canvi de segle, i és clar una part de la població va començar a mirar la monarquia com una nosa més que no pas un element necessari. I els escàndols del gendre del rei, Iñaqui Undargarin i la seva esposa, la infanta Cristina han estat la gota que ha vessat el vas de la paciència del sofert ciutadà cada cop més empobrit.

I és fàcil comprendre la impopularitat de la monarquia entre una part de la població. Una monarquia és una forma de representació totalment anacrònica, basada en la desigualtat. En una República tothom és igual davant de la llei (pel que fa a drets i deures). En una monarquia es consagra un principi de desigualtat fundacional: potser tots els ciutadans són iguals, però hi ha un que està per sobre de la resta, el rei, per l’única mèrit del naixement. I per molt que ens hagin intentat convèncer una monarquia no pot ser moderna: per molt que li posem aire condicionat a una diligència continuarà essent un mitjà de transport antiquat. Per molt que el príncep es casi amb una divorciada la institució no es modernitza.

I amb tot plegat tornem a la situació de dilluns, l’abdicació de Joan Carles I. És una decisió que sens dubte respon a un conjunt de factors. La pròpia salut del monarca pot haver estat un element important. El descrèdit que s’havia acumulat en la seva persona (com hem comentat abans infidelitats, negocis fraudulents de membres de la família reial...) l’han fet més impopular. La situació del país, amb una greu crisi econòmica, i una crisi territorial important, amb un procés català obertament independentista i prou sòlid, que fan que la situació sigui molt incerta i necessiti d’un canvi de timó.  I fruit d’aquesta situació la fi del bipartidisme i el que això significa, un règim, el de la transició o segona restauració borbònica, basat en l’alternança de dos partits dinàstics (PP-PSOE, com van ser-ho en el seu moment el Partit Conservador i el Partit Liberal) que han demostrat servir sempre al règim sense qüestionar-lo. L’aprovació del decret de successió és un nou exemple, molt curiós perquè un dels dos partits del règim, el PSOE, es vanagloria d’un esperit republicà que aquests dies ha desaparegut en les decisions de la seva direcció. Però les eleccions europees indiquen que aquest bipartidisme té els dies comptats (afortunadament) i només ara es podrà abordar a les Corts Espanyoles, una successió amb la immensa majoria (PP+PSOE) de la cambra a favor del nou hereu. En les properes eleccions sembla que els resultats seran molt diferents.

El nou rei, Felip VI, haurà de regnar sobre un estat complex. I hi ha qui confia que potser el relleu serveix per millorar aquesta complexitat. Temps al temps però en fa l’efecte que sortosament els reis ja no governen, només representen (una representació decorativa que ens surt molt cara). Per tant Felip VI només hauria d’assistir a les decisions que prengui el poble, l’autèntic sobirà, a través de les urnes. Perquè malgrat l’opinió d’alguns votar i decidir és bo. Perquè textos del segle passat, com la Constitució de 1978, no poden continuar sent el principi i la fi de tot

A Felip VI no l’acompanya ni el nom, Felip, ni el cognom, Borbó. Es diu Felip en honor al primer rei de la dinastia a Espanya, Felip V: un rei nefast, però per sobre de tot una mala persona, que com a mala persona va regnar i va martiritzar a un poble que creia que li devia tot. Un rei que va provocar una guerra civil per imposar una forma de govern totalment autoritària i que va acabar amb els drets i llibertats de la Corona d’Aragó el 1714. Certament si durant tants anys no s’havia utilitzat el nom Felip era per un motiu important i l’elecció va ser poc encertada. El cognom, Borbó, també és d’un record terrible. Durant els tres-cents anys transcorreguts des de l’arribada de la família francesa s’han succeït uns quants reis que amb escasses excepcions han perjudicat amb entusiasme l’estat: Carles IV, per exemple, era més curt que les mànigues d’una armilla, tot i que va fer de Goya el seu pintor de Cort (una sàvia elecció); Ferran VII, un personatge que va ser capaç de trair al seu pare, que va perseguir als demòcrates, que va mentir i que a més a més va ser un imbècil i un autèntic monstre; Isabel II, més preocupada per escalfar el llit i omplir les butxaques; Alfons XIII, patrocinador de guerres absurdes i instigador del dictador Primo de Rivera al que al final va vendre per salvar un tron insalvable...

Recuperant la Història em sorprèn que encara hi hagi defensors dels Borbó, una de les famílies que més mal ha fet a aquest país.  Fent cas del sentit comú i la raó em sorprèn que hi hagi monàrquics, un sistema de govern injust en origen i en desenvolupament.

Per la Història i per la Raó: Visca la República, la Tercera República, la Tercera República Catalana: Catalunya 1640, Catalunya 1931, Catalunya 20??.